Ensenyament ha avançat de curs 722 nens superdotats en tres anys

Caminar o articular les primeres paraules a edats molt primerenques poden ser senyals que un nen atresora altes capacitats. Cosa que, alerten els experts, no sempre és diagnosticat i que quan es fa és gairebé sempre ja en edat escolar. El Departament d’Ensenyament va engegar en el curs 2014-2015 un protocol de detecció per a nens amb altes capacitats amb l’objectiu d’adaptar el currículum a les seves necessitats. Tres anys després, comencen a conèixer-se les primeres dades: 722 nens han estat avançats de curs en aquest temps, tot i que encara s’ha de crear el registre de casos detectats.

La literatura científica descriu diversos tipus d’altes capacitats. Per començar, la precocitat, que és més aviat un fenomen evolutiu, ja que implica que el menor té un desenvolupament més ràpid que els nens de la seva edat, però no necessàriament amb capacitats superiors. De fet, quan acaben el seu procés de maduració, la seva capacitat intel·lectual és normal.

El protocol també recull els talents –simples o complexos–, que suposen una aptitud elevada en un àmbit o processament concret (matemàtiques, arts…), però “en la resta d’àmbits pot presentar nivells discrets o fins i tot deficitaris”, explica el document.

En últim lloc, en el graó més elevat, hi ha la superdotació, que implica un nivell superior de raonament lògic, de creativitat, de gestió de la memòria i captació de l’atenció en tots els àmbits i processaments intel·lectuals. La comunitat científica assenyala que les altes capacitats afecten entre el 4% i el 6% de la població escolar.

“Hi ha una infradetecció total. Es fa el diagnòstic a un 0,02% dels alumnes, quan els estudis diuen que hi pot haver fins al 15% de la població escolar”, critica Mónica Fernández Díaz coordinadora del Grup d’Investigació d’Altes Capacitats del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (COPEC). El protocol de la Generalitat, afegeix Fernández Díaz, ha unificat criteris de detecció i ha ajudat a aflorar la borsa d’alumnes amb altes capacitats no identificats, però encara queda feina per fer.

“La família és la que comença a veure-ho, però és molt important que al col·legi els mestres els detectin perquè puguin derivar-los”, explica Fernández Díaz. Els senyals d’alerta dels docents és que solen aprendre ràpid, s’avorreixen perquè els queda curt el que saben, fan preguntes inusuals per la seva edat… Una vegada detectats i derivats, són els equips de psicopedagogs els que realitzen proves de valoració, psicomètriques, d’intel·ligència, creativitat i personalitat. Amb els resultats a la mà, toca elaborar un pla individualitzat per donar la resposta educativa adequada a l’alumne.

“Tots els nens són diferents i no necessiten les mateixes mesures”, puntualitza Mercè Esteve, sotsdirectora General d’Ordenació i Atenció a la Diversitat del Departament d’Ensenyament. Els equips docents poden aplicar des d’ampliacions curriculars –afegir continguts als ordinaris–, fins a entrenaments metacognitius –introduir continguts extracurriculars–, agrupacions –ajuntar alumnes amb característiques similars per fer activitats en grup– o l’anomenada acceleració, que significa avançar l’alumne un curs. “Per a aquesta última mesura, les altes capacitats han de ser globals, presentar un nivell alt en general en totes les assignatures”, explica Esteve.

Segons les últimes xifres del Ministeri d’Educació, corresponents al curs 2014-2015 –quan es va implantar el protocol a Catalunya–, a Espanya hi ha 19.187 nens amb altes capacitats: Andalusia, amb 7.703 alumnes i Múrcia, amb 3.140, són les comunitats que més casos han registrat. Encara que el còmput no és, ni de bon tros, exacte perquè Catalunya, per exemple, no disposa de xifres globals de nens amb altes capacitats.

L’únic registre que té la Generalitat és el de nens superdotats que han estat accelerats. El 2014, 194 infants, la mateixa xifra que va recollir l’informe del Ministeri. Amb el protocol en marxa, la xifra va ascendir el 2015 a 416 i, en aquest any escolar, els alumnes que havien accelerat un curs des del 2014 s’elevaven a 722. D’aquests, 319 són de primària i 403 de secundària. “Cada vegada es poden detectar més perquè hi ha indicadors més clars i docents més preparats”, indica Esteve.