El camp literari de Riba

Pierre Bourdieu, un dels grans sociòlegs de la França del segle XX, va encunyar un concepte que només era nou com a paraula —perquè els estudiosos de la literatura francesa sempre han estat molt atents a allò que en diuen el milieu—, que venia a significar el conjunt d’esdeveniments i de circumstàncies que afavoreixen, si no generen, i sobretot acaben d’explicar, la producció literària d’un autor, o de tota una generació, en un moment determinat de la història: “el camp literari”. Això no tenia res a veure amb la idea marxiana segons la qual tota producció artística està supeditada, “en última instància”, a determinacions d’ordre econòmic; tesi, per cert, que Marx va haver d’empassar-se el dia que li van dir que al temps de la reina Isabel I Anglaterra va ser un país d’endurança, fretura i mendacitat per als anglesos del carrer, però que va donar, tanmateix, figures tan assenyalades com Marlowe i Shakespeare.

En temps de Carles Riba —una vida no gaire llarga però que abraça des dels últims moments de la Renaixença fins a la catàstrofe de l’exili i de la postguerra, passant pel modernisme i el noucentisme catalans, i, naturalment, per les normes i el diccionari de Fabra— hi havia, a Catalunya, camps literaris. N’hi ha un que envolta i determina la biografia i l’obra de Jacint Verdaguer, n’hi ha un altre que pot dibuixar-se al voltant de la figura de Joan Maragall, i un altre, el tercer i últim del segle, que acompanya permanentment la figura de Riba, des dels seus primers escrits en prosa fins a les Elegies de Bierville i la segona versió de la traducció de l’Odissea.

Això és el que ha dibuixat magistralment Carles-Jordi Guardiola al llibre Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (La Canyada, València, Edicions 3 i 4, 2017), que bé podria haver portat aquest títol més curt: El camp literari de Carles Riba. Perquè d’això es tracta: Guardiola, ben conegut pels seus estudis a l’entorn d’aquest fenòmenu dit Riba, ha repassat els avatars més rellevants de la seva vida, tots, però només en la mesura que permetessin no solament aclarir algunes boires que existeixen sobre l’obra i el caràcter de Riba, sinó, en especial, dibuixar la geografia, el mapa, el camp, dins el qual s’insereix una figura tan important com la seva, i també gràcies al qual es generen obres com la seva i la d’altres escriptors que no s’hi assemblen gens. Per a tal fi, Guardiola no ha fet allò que solen fer els deixebles de Molas —ésser a qui dedica el llibre i de qui diu, tan erròniament com magnànima, que es troba “a l’origen de tot”; quan, de fet, es troba a l’origen de tot el contrari—, val a dir, actuar amb aquella llei determinista i marxista que ja hem esmentat, sinó recorrent a tota la informació —cartes, tasques editorials, relacions amb els col·legues, estat de la crítica literària, opinions periodístiques, rerefons dels avatars de la història de la primera meitat de la Catalunya del segle XX, semblances i dissemblances entre bona part dels grans autors de l’època i dels protagonistes de les empreses editores més rellevants d’aquell moment: Cambó i Sagarra en primer lloc, Crexells, Estelrich, Cruzet i Crusat, Janés, Vinyoli, Oliver, Benguerel, Serrahima, i més—, tot no pas per aclarir l’obra de Riba, sinó per definir aquell marc general de determinacions i conseqüències, amistats i desavinences, benanança i estretor, llarguesa (Cambó) i avarícia, que Bourdieu va anomenar “un camp literari”.

Quan aquest camp ha quedat prou aclarit i dibuixat, llavors encaixa tot, o gairebé tot, més enllà del geni dels uns o la capacitat migrada d’uns altres; llavors s’eleva, en el panorama de la història, no solament un període d’aquells que agraden tant als historiadors de la literatura formats en l’escola molinera, sinó una geografia global: política, econòmica, cultural, educativa i religiosa (almenys tot això), en què es creuen les vides i les fidelitats, els exilis i les connivències, el catalanisme i l’estètica literària, les aficions dels públics i els seus desdenys. (Per exemple: Sagarra i Riba no van tenir una relació difícil solament a causa de la seva diferent actitud davant el franquisme, ni tan sols pel fet que l’un fos petit esquifit i lleig —m’ho va dir en Riquer—, i l’altre gros, expandit i simpàtic —m’ho va dir el seu fill—, sinó també perquè Riba tirava a l’obra intel·ligent i perfecta —com Valéry— i l’altre es delia per l’èxit popular i la solvència econòmica.) Tant se val: aquí queden les obres de tots els esmentats, i els judicis de valor estètic importen poc en aquest cas: el que importa és que ens adonem que hi va haver un temps en què a Catalunya hi havia un camp literari que permetia el conreu de les obres literàries més diverses, amb munificència o sense: la terra era fèrtil, l’ambient —malgrat la guerra i els exilis— optimista, el clima productiu, l’atmosfera oxigenada, el paisatge rialler. Exactament al revés que ara.