El 27,9% dels espanyols està en risc de pobresa o exclusió social

El 27,9% dels espanyols està en risc de pobresa o exclusió social, segons l'Enquesta de Condicions de Vida elaborada amb els ingressos declarats el 2015. Encara que aquesta xifra suposa una lleu millora respecte al 28,6% que es va registrar amb dades del 2014, l'indicador encara se situa lluny del 26,7% que es va registrar el 2010. El pic de la crisi es va donar el 2013, quan va arribar al 29,2% de la població.

D'aquestes dades publicades aquest dimarts per l'INE es dibuixa amb facilitat quin és el retrat tipus de les famílies amb menys recursos: són aturats, estrangers de fora de la UE, joves, sense parella però amb fills, amb poca formació i establerts al sud d'Espanya, sobretot a Andalusia. I això tot i que el 2015 els ingressos mitjans de les llars espanyoles van augmentar un 2,4% fins als 26.730 euros, encara lluny dels 28.206 euros registrats el 2010. L'ingrés mitjà per càpita va augmentar un 2,8% fins als 10.708 euros.

Ara bé, vol dir això que pràcticament un de cada tres espanyols, és a dir, uns 13 milions, siguin pobres? No exactament. L'indicador, conegut com a Arope, constitueix més aviat un mesurador de pobresa relativa o, fins i tot, de desigualtat. En primer lloc, té en compte totes les rendes que se situen un 60% per sota de la mitjana, això és, just la meitat de la mostra. Per tant, podria ser que totes les rendes pugessin, però que la ràtio seguís igual, ja que es tracta d'un indicador relatiu i que, en conseqüència, no experimenta grans salts ni tan sols amb el cicle econòmic. A aquestes s'hi afegeixen també les llars on hi ha poca ocupació, aquelles en les quals treballen menys d'un 20% dels membres que podrien fer-ho.

I, finalment, s'hi sumen les famílies que pateixen algun tipus de mancança material severa. En concret, han de complir quatre criteris d'una llista de nou: no tenen capacitat d'afrontar despeses imprevistes; han patit retards en el pagament de despeses de l'habitatge principal o en compres a terminis; no es poden permetre anar de vacances una setmana a l'any; no poden mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; no es poden permetre un àpat de carn, pollastre o peix cada dos dies i no poden disposar d'un automòbil, un telèfon, un televisor o una rentadora.

No es té en compte si les famílies tenen un habitatge en propietat, una cosa que comporta que no cal pagar lloguer i que milloraria les estadístiques d'Espanya, atesa l'elevada proporció de llars que tenen casa pròpia. No es recull l'efecte dels serveis públics gratuïts, com l'educació o la sanitat. Tampoc se sol mesurar l'efecte de les diferències de preus entre regions, un fet que acostuma a alterar molt els resultats. De fet, en aquesta estadística solen sortir més malparats, òbviament, els països més pobres. Però també els més grans, atès que tenen més disparitats regionals pel que fa als preus. Per posar-ne un exemple, un madrileny que cobra 18.000 euros pot ser que tingui menys capacitat adquisitiva que un andalús que n'ingressa 15.000. I això simplement per les diferències de preus. No obstant això, en aquesta estadística l'andalús que guanya menys apareix com a més pobre. 

Per això, el millor indicatiu de pobresa realment és l'evolució de les dificultats econòmiques de les llars. I aquestes mostren que un 39,5% de les llars no es van poder permetre unes vacances fora de casa. Un 38,1% no és capaç d'afrontar despeses imprevistes. Un 15,3% té moltes dificultats per arribar a final de mes. I un 8,4% paga amb retard les factures de l'habitatge principal. Un 5,8% de la població presenta manca d'almenys quatre dels nou indicadors. És a dir, uns 2,6 milions de persones presenten una situació de manca material severa.

Crida especialment l'atenció com els més grans de 65 anys són els que han aguantat millor la crisi. Fins al punt que és l'únic col·lectiu en què la taxa de risc de pobresa ha disminuït en comparació del 2013: del 14,8% al 13%. I si es té en compte l'habitatge en propietat, llavors la ràtio es desploma fins al 6,3%.