L’estafadora segueix al barri

María Navarro ha arruïnat (literalment) desenes de veïns del seu barri. Molts eren amics (o això creien), també eren familiars. La María els va agafar els diners —i els que no tenien, perquè les víctimes es van embarcar en préstecs de risc— i els va prometre que els invertiria en un negoci fabulós. Res d’això. Es va quedar els diners i va volar, mentre els seus veïns de la Zona Franca de Barcelona perdien els pisos. L’Audiència de Barcelona l’ha condemnat ara per estafa a vuit anys i mig de presó i a tornar els diners: més d’1,7 milions d’euros.

Les víctimes tenen poques esperances de cobrar, perquè María Navarro diu que no disposa de recursos. Malgrat que els veïns no poden ni veure-la, i malgrat que ha tingut altres processos judicials també per estafa —un, a Vitòria, es va arxivar perquè va accedir a tornar les quantitats defraudades— l’estafadora segueix al barri de la Zona Franca. “Continua treballant en negocis immobiliaris i en intermediació de captació de clients” i ho fa “al mateix local de l’assessoria” de Zona Franca, recull la sentència. Els jutges, tanmateix, no decreten cap mesura perquè la dona no pugui continuar desenvolupant aquesta activitat.

En altres temps, abans que els veïns descobrissin l’estafa, María Navarro es feia estimar al barri. Es preocupava pels seus problemes, els preguntava per l’estat de salut, volia saber si passaven per dificultats econòmiques... Va ser així com va aconseguir guanyar-se la confiança de molts d’ells. Els unia, al final, “la pertinença a un mateix estrat social”, assenyala la sentència. La María, amb un FP d’administrativa i el seu negoci d’assessoria, era una més del barri. I la dona va aprofitar aquesta proximitat ben cultivada.

La sentència recull un total de 13 casos en els quals s’ha aconseguit demostrar l’estafa. Quatre van arribar a l’“assessoria financera” de la María a través de la publicitat. La resta, perquè la coneixien. La dona “va ordir una trama” per aconseguir que els veïns posessin el seu patrimoni a les seves mans. I qui eren les víctimes? Els humils del barri. Persones que amb prou feines tenien “l’ensenyament obligatori de la seva època”, un “limitat enteniment en qüestions juridicofinanceres” i que suportaven, a més, “economies precàries o de subsistència”.

La María actuava de dues maneres. A uns els oferia fer-se càrrec dels seus deutes; a d’altres els proposava inversions. En tots dos casos havien d’obtenir, suposadament, un gran benefici. En realitat només es volia apoderar dels diners. La dona donava aparença de realitat als contractes perquè feia firmar-los davant de notari o una entitat bancària. Les víctimes “no llegien el que signaven” ni “demanaven explicacions al notari”. Un dels notaris va declarar com a testimoni. La sentència li retreu la falta de professionalitat per no donar explicacions a totes aquestes persones que hi anaven a signar.

Hipoteca per un préstec

Els casos esmentats a la sentència són tots, per si mateixos, drames personals amb noms i cognoms. Afecten, sovint, famílies senceres. Com Emilio Sánchez, electricista, i la seva mare. L’Emilio estava malalt i la María li va voler donar un cop de mà. Li va proposar de participar en una línia de crèdit de 600.000 euros per prestar-lo a altres persones. El negoci li havia de reportar, segons li va dir, entre un 12% i un 15% extra de la quantitat que aportés. L’Emilio no tenia diners per invertir. Ni tan sols per demanar un préstec. Així que va haver de demanar a la seva mare, Catalina Alarcón, que sol·licités un préstec per participar en el negoci.

El desembre del 2006 —les estafes es van produir fins al 2009— un prestador va concedir a la Catalina 129.000 euros. La dona es va comprometre a tornar els diners en un mes i amb un interès del 7%. Com a garantia del préstec —i això explica per què els afectats van acabar perdent els pisos— es va constituir una hipoteca sobre el pis de la dona, a la Zona Franca. “D’acord amb el que havien pactat”, l’Emilio i la seva mare van lliurar a la María Navarro tres xecs amb els diners. La dona no els va ingressar en el seu compte —va adduir que tenia problemes amb Hisenda”— però va fer que dues persones els ingressessin en els seus i, després, l’hi lliuressin.