Diàleg dins de la llei

L’article del president i del vicepresident de la Generalitat, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, respectivament, publicat ahir a EL PAÍS, té un evident valor informatiu. Trasllada, a més, una invitació al diàleg que compartim i celebrem; d’aquí la nostra decisió de publicar-lo. No obstant això, hem de recordar que aquest diàleg només pot tenir cabuda en el marc de la Constitució: un text que obliga tothom, començant pel president del Govern, i del qual ningú pot disposar al seu antull.

Discrepem frontalment, per tant, de la premissa que inspira els signants de l’article. Ni el president del Govern ni les Corts podrien organitzar un referèndum independentista a Catalunya sense violar la mateixa Constitució, que consagra la unitat territorial com a principi inspirador de la convivència democràtica. No es pot demanar, en conseqüència, que el diàleg comenci per un impossible polític i jurídic, això és, pel reconeixement del dret de secessió de Catalunya.

Una qüestió ben diferent és la seva crítica, encertada i que compartim, a l’immobilisme del Govern de Mariano Rajoy davant la qüestió catalana; la seva passivitat –quan no hostilitat, com quan el PP va posar urnes a Andalusia contra l’Estatut– davant les reivindicacions nacionalistes. Com compartim la crítica a l’abús de la Justícia com a única recepta i la denúncia de l’abandó als ciutadans catalans (també als no separatistes), perquè respon al succeït aquests últims anys. Amb tot, ens sembla que Puigdemont i Junqueras esquiven la seva responsabilitat en aquesta incomunicació: la discontinuïtat dels contactes a la Moncloa o la negativa del president a anar a la Conferència de presidents són jalons del que obliden.

Més greu ens sembla el seu advertiment que convocaran el referèndum, ja de forma pactada, ja il·legal, la qual cosa no deixa de traslladar una amenaça clara i directa, per més que s’amagui sota una fórmula indirecta (“no renunciarem a exercir aquest dret”), sobretot si es recorden els seus preparatius al Parlament per impulsar una secessió exprés.

La sencera comparació d’Espanya i el Regne Unit és infundada. Les Constitucions difereixen (una escrita, l’altra no); les seves sobiranies originàries són diverses; i aquí no hi ha referèndum vinculant (excepte per ratificar la Constitució o els estatuts), sinó consultiu. Així que el cas escocès serveix a la propaganda, no a l’exactitud. El català té més connexió amb altres territoris europeus, com el de Baviera o el del nord d’Itàlia, els Tribunals Constitucionals del qual van rebutjar també propostes similars.

Però encara que no fos així, tot el raonament secessionista falla perquè condiciona –no en el text que comentem; sí, en la pràctica diària– el diàleg polític a incloure la convocatòria del referèndum en la seva agenda. La seqüència adequada és: primer reunir-se; després crear mesures de confiança mútua; de seguida pactar assumptes de fàcil acord i deixar per al final els més espinosos. El diàleg es practica, millor que predicar-lo. S’explora i s’esgota, s’aprofita fins al límit. No es condiciona la seva celebració a un resultat prèviament establert.