L’últim Cercas

No és fàcil escriure sobre un llibre quan encara estàs sota la influència de l’intens impacte d’humanitat provocada per la lectura, sobretot quan es tracta d’un impacte que té totes les garanties de durar molt de temps. Cada novel·la de Javier Cercas, ja d’ençà d’El inquilino, representa un graó més alt que l’anterior, però aquesta vegada el graó s’ha convertit en una escala completa. El monarca de las sombras és una novel·la grandiosa per moltes raons. A Anatomía de un instante, l’autor obligava el lector a llegir-la simultàniament com un llibre d’història i com una novel·la; una experiència del tot apassionant, perquè, en les nostres literatures, era totalment nova. A l’última novel·la, passa una cosa semblant, però l’experiència de la lectura es fa molt més captivadora perquè, a més a més, se’ns dona una investigació gairebé detectivesca per arribar a esbrinar com és possible que un adolescent de 17 anys, Manuel Mena, oncle-avi de l’escriptor, es pugui embarcar a lluitar amb l’exèrcit franquista i trobi la mort dos anys més tard a la Batalla de l’Ebre.

Poques vegades una novel·la ens fa veure (sense dir-ho explícitament, sinó tan sols mostrant-ho) l’absurd i l’horror de la guerra d’una manera tan efectiva i tan brutalment dramàtica. La història d’una mort llunyana en el temps i aliena al lector es transforma en aquest llibre en una mort present i a més a més ens fa sentir com si Manuel Mena fos un familiar que desperta tot el nostre afecte. Com es pot obtenir aquest miracle? És evident que hi intervenen molts elements: la forma del llenguatge, la humanitat que traspua a cada frase, la riquesa moral dels dos narradors, sobretot del primer, i també una intel·ligència poc comuna que, si bé sempre acompanya les novel·les de Cercas, en aquesta última és del tot enlluernadora. La novel·la, acabo de dir, té dos narradors. El primer és el que està afectat per la recerca dels fets descrits. El segon, en canvi, és la veu objectivadora d’un historiador dedicat únicament a narrar els fets. Amb l’alternança de l’un i de l’altre, el lector va entrant en un món del qual és impossible sortir-ne indiferent, i rep la impressió que els personatges són tan reals que gairebé li encomana la seguretat d’haver-los conegut a tots.

I tal com passa en les grans obres, el darrer capítol és on la qualitat de la novel·la puja fins a cims insospitats, i on les reflexions morals que es fa el protagonista a si mateix acaben donant a la nostra experiència de la vida, del món i de nosaltres mateixos una llum que no teníem abans de començar el llibre. No vull explicar res més, però no em puc estar de recomanar la lectura d’El monarca de las sombras amb tot l’entusiasme que a mi m’ha encomanat el llibre. I no vull tampoc acabar aquest article sense agrair a l’autor les hores meravelloses que he passat llegint-lo. Moltíssimes gràcies, Xavi!