Trump és bo per a l’art
Més de dos-cents artistes reconeguts firmen el manifest radical ‘Hands Off’ i l’art feminista es referma
Vés a saber què significarà per a Hollywood l’error de Warren Beatty, de posada en escena prototípica de la Meca del cine: l’home blanc que repapieja té un indici de dubte i passa la pilota a la dona blanca que l’acompanya (Faye Dunaway), la qual no s’ho pensa més i “salva” l’home de la casa encara que aquesta s’enfonsi. Un remake esplèndid de Bonnie & Clyde, la pel·li alternativa que va iniciar la renovació generacional hollywoodiana els anys setanta. Com ens hem de veure, parella. Per donar finalment el premi a una pel·li negra, de gent negra, la primera oscaritzada escrita i dirigida per un negre, i a sobre amb un gai de protagonista. Mitologies creuades.
La moguda generacional té aquí també la seva rebotiga. Warren i Faye són més vells que Trump, que al seu torn és el polític més vell que ha accedit a la presidència del seu país durant dècades. Dos realitzadors joves han guanyat els Oscar grans, un de trenta-set i l’altre de trenta-dos. La versàtil millor actriu en té vint-i-vuit. El director iranià Asghar Farhadi, de quaranta-quatre, va rebre el seu segon homenet calb nu en absència per consciència: “Dividir el món en les categories de nosaltres i els nostres enemics genera por”. L’actor Gael García Bernal, de trenta-vuit, ho va dir en directe: “Com a mexicà, com a llatinoamericà, com un migrant treballador, estic en contra de qualsevol tipus de mur”. Però si l’iranià i el mexicà es pensaven que serien dues veus en un cor de crítiques a Trump, doncs no. Què va passar?
Expliquen les cròniques que Trump no va tuitejar res en tota la nit, per més que el presentador el provoqués. Segur que es venja d’un Hollywood que l’ha atacat (vam voler creure) des que va sortir elegit i va començar a vociferar a tort i a dret més encara i a signar lleis i decrets i altres actuacions histriòniques que van molt de debò. Després de la fenomenal patinada organitzativa, o el que hagi passat, Donald riurà més de gust. La seva primera reacció ha estat que si els organitzadors “no s’haguessin preocupat tant per la política” no s’haurien equivocat. El mitjà escollit per donar a conèixer la profunda anàlisi ha estat el web de notícies conservador Breitbart. De què parla? Hi va haver preocupació per la política a la gala? Sí? Da-li amb la tal postveritat.
En alguna cosa Hollywood no canvia des dels temps de la caça de bruixes. No està a l’altura de l’intens moment de l’art dels transfronterers i culturalment sempre colonials EUA des del 20 de gener. Trump és bo per a l’art (esperem que ho sigui també per al periodisme). Em refereixo a l’art contemporani, al que els artistes plàstics fan ara mateix.
No es tracta només que museus com el MoMA novaiorquès hagin alterat la presentació de la seva col·lecció a favor d’obres d’artistes que han estat o són migrants, sinó del que fan els artistes al carrer. Les primeres que es van alçar amb les seves obres van ser les artistes (https://news.artnet.com/exhibitions/feminist-exhibitions-womens-march-806591), per potenciar la Marxa de les Dones que va seguir la coronació de Trump, enorme primera protesta. “L’art feminista viu un gran moment, gràcies al president electe”, titula Artnet, publicació en línia que segueix diàriament l’efecte Trump en el mercat i en la creativitat.
L’escultor paisatgista Christo, d’origen búlgar, ha deixat córrer el seu projecte al riu Colorado –un mur d’uns 70 quilòmetres a cada vora del riu d’Arkansas—i 15 milions de dòlars de la seva butxaca invertits en vint anys de preparació, com a protesta: res de murs. El també escultor Anish Kapoor, angloindi, ha recreat el pòster de Joseph Beuys amb lletres gòtiques nazis: “Amèrica m’agrada i jo no li agrado a Amèrica”. Dos centenars de reconeguts artistes han signat el manifest global per un art compromès “Hands Off” (http://handsoffourrevolution.com/).
Ben Davis, en la mateixa Artnet, t’explica què va aprendre Trump del món de l’art en els vuitanta, “molt més del que us penseu”. Es va prendre molt seriosament la cínica escriptura de Warhol, cosa que la fundació que porta el seu nom assumeix aquests dies amb astorament, recordant així mateix les vegades que el llavors jove magnat va visitar la Factory per demanar a Andy que pintés les seves torres...
Justícia poètica, m’ensumo. L’art es va tornar boig en acabar els vuitanta, el mercat es va armar i va girar el món artístic com un guant, la desconfiança en la creació es va refermar entre els públics. Les veus que llavors es van alçar crítiques tenen ara una altra oportunitat, artistes contra mercaders. Trump és bo per a l’art, sí. Veurem si la cosa arriba per aquí.
Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.