_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La humiliació

En asseure Mas i Homs al banc dels acusats, el PP traspassa a l’independentisme la humiliació que va sentir per la consulta del 9-N del 2014

Enric Company
Irene Rigau, a l'esquerra, Artur Mas i Joana Ortega al judici pel 9-N.
Irene Rigau, a l'esquerra, Artur Mas i Joana Ortega al judici pel 9-N.efe

Humiliació es cura amb humiliació. O això sembla. Després de pactar una certa tolerància per a una votació light el 9-N, el Madrid governamental va viure l’explotació de l’èxit de la consulta com una humiliació intolerable. Aquells 2,3 milions de votants van obrir una ferida en l’orgull del poder que requeria ser curada. Els qui es tenen a si mateixos com a propietaris del poder a Espanya van percebre l’amenaçador emergir d’una força fora del seu control. Van concloure que deixar tal gosadia sense càstig equivalia a mantenir oberta la ferida i incórrer en risc de gangrena. Van decidir que haver plantejat obertament a la ciutadania la partició d’Espanya no podia resultar gratis.

El lenitiu per a la ferida ha estat asseure al banc dels acusats l’expresident de la Generalitat durant tres dies seguits com a reu d’un delicte penal. L’humiliador d’ahir ha estat per fi humiliat: se l’ha tractat com a delinqüent. Res de política. Codi Penal a seques. I des d’avui, també per a la seva mà dreta, Francesc Homs. S’ha deixat clar quina és, al cap i a la fi, la veritable relació de forces. Qui mana i qui s’asseu al banc dels acusats. L’ordre ha estat restablert, fins i tot en el cas que hi hagués absolució, perquè la part acusada no ha qüestionat la legitimitat del judici. Els humiliats d’ahir senten que es cauteritza la seva ferida. La jerarquia ha estat restablerta.

Tot això és part important en els judicis d’Artur Mas i Francesc Homs. Però no ho és tot, és clar. Hi ha també un debat jurídic, que té la seva cosa. Són diverses pugnes polítiques simultànies, a quina més interessant. La principal es dirimeix entre el poder espanyol i el que queda del poder català, que és més aviat poc: una carcassa institucional sense diners, amb competències retallades i mediatitzades, i la Hisenda intervinguda. Corre el risc de quedar en res. El suport al carrer mobilitzat pels acusats ni tan sols fa pessigolles a l’adversari.

Al mateix temps hi ha un altra pugna, menys evident, entre el Govern del PP i el sistema judicial, al qual aquell utilitza perquè aquest li resolgui el problema polític que el mateix PP va crear estant a l’oposició. Més enllà del que sigui o no delicte de desobediència, està passant amb l’Administració de Justícia el que va passar amb el Tribunal Constitucional entre el 2006 i el 2010 arran de l’Estatut d’Autonomia? En qualsevol cas no és un assumpte relatiu només a Catalunya. Aquella vegada el pacte constitucional va saltar enlaire i ara el que es dirimeix és la disjuntiva entre una manera de governar basada en la negociació o en l’autoritarisme.

En altres etapes històriques, el que passa amb Mas, Homs i els seus col·laboradors hauria estat insuportable per al cos social que representen. Però la ciutadania viu temps d’estupefacció i es resisteix a les respostes irades. En pocs anys ha contemplat successos antany inimaginables, inconcebibles, fantàstics. L’expresident Jordi Pujol, descobert com un evasor d’impostos. L’exvicepresident Rodrigo Rato, perseguit i condemnat com un lladre.

Un expresident de Balears, a la presó per corrupció. Familiars del Rei, caçats fent negocis il·legals. Dos expresidents d’Andalusia, a judici. Sentències judicials a València descriuen el PP com una organització per a professionals del delicte de coll blanc i corbata. La ciutadania ha llegit la fotocòpia de la llarga llista d’alts dirigents del PP que cobraven part del seu sou en negre, i entre els noms hi figurava el de l’actual president del Govern. I els beneficiaris polítics de tants excessos, guanyant les eleccions. Temps difícils d’entendre.

Fins quan? El PP i els seus governs successius semblen convençuts que poden fer el que vulguin a Catalunya, un país en el qual aquesta franja de la dreta ha estat sempre minoritària, perquè creu que el moviment independentista és un tigre de paper. És a dir, creu que a l’hora de la veritat no serà capaç de forçar una ruptura que implicaria la voladura del règim polític. Al cap i a la fi, és un moviment dirigit per les classes mitjanes i per un partit d’ordre, tantes vegades aliat i soci del mateix PP en un passat gens llunyà.

L’única cosa que no se sap és si la humiliació permanent acabarà provocant a Catalunya una reacció proporcional, fins on engrandirà la fallida que va advertir José Montilla fa una dècada. El risc és cada dia més gran.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_