L’arquitectura del carrer Casp

S’ha fet públic l’imminent enderroc del teatre-cinema Novedades (1956) —obra de Miquel Ponseti— i de l’Hotel Barcelona —obra de Francesc Mitjans— del carrer Casp per construir un hotel més gran i una botiga, i també un interior d’illa. L’hotel i el cinema formaven un únic edifici construït als anys cinquanta. No vull entrar en la qüestió dels hotels a Barcelona, que més aviat em produeix confusió i perplexitat. Vull parlar de l’arquitectura implicada en aquesta operació. De fet, d’aquest projecte encara en tenim poca informació, però amb el que s’ha fet públic es poden fer algunes consideracions. Sense un ordre especial, la primera és sobre el que perdem, o el que perd la ciutat, que en aquest cas són diverses coses. Una és, òbviament, el cinema, que tenia una sala esplèndida, amb una estructura que semblava un fragment de la secció d’un estadi. Aquesta sala tenia un vestíbul transversal pensat amb la idea de servir més el carrer que la sala, amb la grandària justa per ser considerat de ple dret com un lloc urbà. Una altra, inseparable de la sala, era l’Hotel Barcelona, que ocupava una estreta franja entre la caixa del cine i el carrer, tan sols amb l’ample del passadís i les habitacions. Veient-lo aparentava una cosa més gran, però en realitat era únicament una façana habitada. Em recordava la barroca Casa del Cabildo de Santiago de Compostel·la. No per la seva factura, sinó per aquesta fantàstica intuïció teatral respecte al carrer, aparentant alguna cosa que en realitat no era. En temps de tanta immediatesa, això era un regal. Hi ajudava molt el recurs a la composició en el portell de les finestres, que tant va proliferar als anys cinquanta i que, quan haguem enderrocat tots els exemples que en queden, semblarà que l’arquitectura actual s’hagi inventat el recurs.

Una segona cosa per considerar és que la façana de l’Hotel Barcelona formava una parella singular amb la llarga façana de l’edifici que allotja el Tívoli, exemple barceloní de l’Escola de Chicago. Dues façanes que, darrere, amagaven dues sales situades longitudinalment a una i altra banda del carrer Casp, un dels trets d’aquest tram del carrer, que adquiria així una personalitat especial. Hi ajudava el fet dels dos edificis enfrontats de la cantonada de Pau Claris, el col·legi dels jesuïtes i especialment el Casal de Sant Jordi, que formava una mena de porta d’aquest tram fins al seu especialíssim final al passeig de Gràcia. Casp és l’únic carrer de l’Eixample que acaba en aquest passeig. I per últim, en aquests darrers anys, l’aparició de la Torre Agbar, que generalment afligeix la ciutat amb la seva silueta banal i que aquí, sorprenentment, regala una perspectiva extravagant que contribueix a tancar el carrer fictíciament pel costat de llevant.

Tots aquests elements ajuden a pensar en aquest tram com la caixa d’un edifici amb la llarga, baixa i regular façana del Tívoli. Aquesta intuïció la va captar molt bé el projecte guanyador del concurs que el 1972 van convocar els comerciants d’aquest tram de carrer i que va guanyar la proposta de Javier López-Rey, amb una idea encara ara original, com era la de cobrir aquest tram amb una estructura de tres voltes de mig punt de vidre. Interpretava molt bé la idea suggerida per les façanes repetides, alineades i llargues dels dos costats del carrer. Un carrer cobert que esdevenia així un magnífic hall comú de les dues sales de teatre dels dos costats del carrer.

La proposta del nou hotel i gran botiga que es pensa construir no sembla, en canvi, respondre a la personalitat d’aquest rar lloc urbà. Un projecte d’arquitectura, especialment un així de singular i que abans de néixer ja és notícia, hauria de permetre veure’l com un projecte clarament urbà. Això vol dir que un projecte és esculpit pel lloc que ocupa. Incorporar-se tard a una partida d’escacs implica acceptar les peces com estan. La partida jugada fins aleshores condiciona els futurs passos, i això la fa molt més interessant i no apta per a aficionats. La volumetria proposada pel projecte de nou hotel menysprea l’alineació del carrer; la porta d’accés cap a l’interior d’illa no sembla considerar ni millorar el hall del vell teatre-cinema; el cos ventilat amb lames talla la relació amb la casa Rocamora, i la façana resulta un producte comercial, una mala imitació de la volumetria de l’Illa Diagonal. Veient-la no podem oblidar allò que l’arquitectura o és culta o és popular, i la resta és un negoci. Quan aprendrem que el futur de l’arquitectura és a la ciutat?