“Vázquez Montalbán va treure a la burgesia el futbol i el menjar. Ho va bellugar tot des de l’esquerra”

BCNegra 2017.  Un dia gris però sense la boira que inunda les velles geometries de les cases que limiten Vic i que apareixen a l'inici de la La soledad del mánager (Planeta) . Auditori del Conservatori del Liceu. Diversos centenars de persones observen com tres escriptors, els tres darrers premis Dashiell Hammett de novel·la negra a Gijón, s'agenollen davant del mestre Manuel Vázquez Montalbán. L'excusa que reuneix Marcelo Luján, Carlos Zanón i Alexis Ravelo sota la direcció de Carlos Bassas, és tan bona com qualsevol altra: es compleixen 40 anys de la publicació de La soledad del mánager, tercera aventura de Pepe Carvalho (si comptem amb l'estranya Yo maté a Kennedy), un llibre fundacional, part essencial de l'obra de Vázquez Montalbán, l'intel·lectual, el poeta que va fundar el gènere negre a Espanya.

“Ell dona carta de ciutadania a un gènere que tothom veia de quiosc. És qui l'intel·lectualitza, qui li dona alçada i l'utilitza com a vehicle per fer un retrat seriós d'aquest país i complir amb la missió que abans complia el periodisme: dir-li fill de puta al fill de puta”, ataca Ravelo, sempre somrient i a la gresca.

Ell dona carta de ciutadania a un gènere que tothom veia de quiosc. És qui l'intel·lecutalitza, qui li dona alçada i l'utilitza com a vehicle per fer un retrat seriós d'aquest país" Alexis Ravelo

La resposta arriba de part de Zanón, protagonista en diversos moments de la tarda per ser l'escriptor que ha acceptat l'encàrrec –suïcida per a alguns, necessari i interessant per a uns altres– de perllongar la vida de Carvalho. “Veníem d'una literatura masturbatòria que només era bona si havia costat molt i s'entenia malament. El mateix que va passar en la música. Es va buscar alguna cosa directa, no gaire sofiscticada potser, però que complia amb una premissa: t'entretenia, que sembla que això és un pecat”.

Luján recorre al marxista Antonio Gramsci per explicar el ferm compromís de l'intel·lectual de l'autor abans de resumir: “Aixeca el gènere perquè era molt bo i si hagués escrit novel·la històrica ho hauria fet igual. Hi ha finals de paràgrafs que eren tan bons... És un poeta i això no se li pot negar”.

El Carvalho que hi ha en cadascú

Són llibres contra els abusons. A Carvalho li peguen molt més del que pega ell. Montalbán dona rang a la cobla mentre a Boccacio escoltaven jazz experimental Carlos Zanón

La passió de vegades desarma i els tres han perdut en algun moment el seu estatus d'escriptor per convertir-se en purs lectors, en fans entregats. Cadascú té una manera diferent de veure Carvalho, de veure a Vázquez Montalbán, de vegades confosos l'un amb l'altre. Zanón, el pare de la futura criatura, ho té molt clar. Parla el fan: “Són llibres contra els abusons. A Carvalho li peguen molt més del que pega ell. Montalbán dona rang a la cobla mentre a Boccacio escoltaven jazz experimental i li treu a la burgesia el futbol i el menjar. Ho va bellugar tot des de l'esquerra. És un personatge vençut d'una ciutat vençuda perquè a Barcelona, menys les lligues, hem perdut totes les guerres que hem començat”. Afegeix l'autor: “Ens va ensenyar a no limitar-nos a transcriure ni a redactar, sinó a combinar les bases de la literatura. No deixa ni un recurs de la lírica sense utilitzar. Sense la seva poesia estaríem parlant d'un altre escriptor”.

Ravelo, tan tècnic quan s'hi posa, tan irònic sempre, dona dues pinzellades. Primer, la literària: “Ens va ensenyar que no necessites vint girs perquè una novel·la funcioni. Barreja ironia, pessimisme lúcid i compassió. Són novel·les per llegir-les ràpid i pensar-les a poc a poc”. Ara, la (gairebé) sarcàstica: “Ens va fer una petita feina perquè ara no para de llegir novel·les amb pàgines i pàgines amb receptes escrites per paios que no cuinen. I això que feia ell no se li dona bé a tothom. Per a molts va ser una llosa que vam haver d'aprendre a treure'ns del damunt”.

Buenos Aires, Las Palmas, Barcelona. Geografies i biografies tan dispars provoquen formes extraordinàriament diferents d'apropar-se al mite. Per ordre:

- Luján: “Quan era adolescent un amic més gran que llegia molt gènere policial em va dir: 'Has de llegir Carvalho', i vaig anar com un ximple al llibreter a demanar-li llibres de l'autor Pepe Carvalho. Va riure i em va donar Tatuaje. Al principi no entenia jocs de paraules i bromes que he començat a comprendre després de 17 anys a Espanya”.

Jo llegeixo buscant versemblança. I Carvalho en té. És molt masclista, però resulta versemblant Marcelo Luján

- Ravelo: “ La primera trobada va ser televisiva. El vaig descobrir per la sèrie que va fer Eusebio Poncela, el què diu molt sobre el poder de difusió cultural de la tele si es fa bé. Vaig llegir Tatuaje i després vaig enxampar les altres. No les llegia quan sortien, les llegia després, en edicions de butxaca, que eren més barates”.

- Zanón: “Eren novel·les que no semblaven agradar als teus pares, de les que canviàvem a l'institut. No vaig ser un lector molt rigorós, anava saltant, com completant un àlbum de croms”.

Si hi ha alguna cosa que grinyola a les novel·les de Carvalho quan no es llegeixen amb la perspectiva adequada, i li passa a Chandler i a uns altres, és l'escàs protagonisme de les dones. Luján aclareix: “Jo llegeixo buscant versemblança. I Carvalho en té. És molt masclista, però resulta versemblant. Trobo a faltar el paper de la dona més rellevant, un rol més protagonista. És una contradicció que el lector modern té amb llibres que envelleixen bé”.

Vázquez Montalbán tenia una capacitat per saber en temps rècord quin temes transcendirien. I això és pur olfacte de periodista, coincideixen. Però per sobre de tot, era un poeta ficat a la feina del negrecriminal. “Mai més et deixaré al teu racó de fusta. Viatjaràs amb mi fins a la meva mort”, llegeix, davant d'un auditori esglaiat, Luján. És la poesia del mestre. Llarga vida a Carvalho, llarga vida a Vázquez Montalbán.