Cinc bars on no ha passat el temps

Cafè de l’Òpera

Els artistes que actuen, i actuaven, al Gran Teatre del Liceu tenen una cita indispensable al local just davant del teatre. El Cafè de l'Òpera, ubicat en un dels epicentres de la vida de la ciutat, la Rambla, data del 1929. La història del local és molt més antiga, i es remunta a finals del segle XVIII, quan hi havia una tasca-hostal. A mitjans del segle XIX va passar a ser una xocolateria d'estil vienès, de la qual encara es conserva la col·lecció de miralls, i anys més tard es va convertir en un famós restaurant freqüentat per l'alta burgesia, La Mallorquina. El cafè actual, patrimoni històric de la ciutat, conserva l'estil modernista amb matisos neoclàssics del 1929. Però, a més de la decoració i els emblemàtics cartells del teatre a les parets, la història també la formen tots els escriptors, bohemis, intel·lectuals, artistes i personalitats, com el rei Alfons XIII, que l'han freqüentat durant gairebé noranta anys. La Rambla, 74.

Cafè del Centre

1873 és l'any que va néixer un petit casino al carrer Girona, 69, que amb la posterior dictadura de Primo de Rivera, es va convertir en el Cafè del Centre actual. Conserva les taules, alguns mobles originaris, i fins i tot ampolles antigues, i només s'ha reformat una vegada, durant la dècada dels seixanta. El seu encant nostàlgic sedueix tots els clients: artistes com Ovidi Montllor, Maruja Torres o Francisco Ibáñez, polítics com Pasqual Maragall, i estrelles com Julianne Moore i Gérard Depardieu, són alguns dels noms que han passat per aquest cafè icònic. És un lloc idoni per als esperits bohemis, que, envoltats d'olis antics, poden prendre's un cafè o una xocolata mentre agafen un llibre dels que el cafè ofereix. També s'hi fan tertúlies literàries, presentacions de llibres i actuacions musicals. A més, el famós cafè ha estat escenari de rodatges de pel·lícules (Savage Grace, amb Elena Anaya i Eddie Redmayne), programes de TV3, videoclips de cantants com Joaquín Sabina, o un documental sobre Joan Manuel Serrat. Carrer de Girona, 69.

El nom d'aquest bar ve imposat per la zarzuela La alegría de la huerta, de l'any 1899. Ubicat originàriament a la zona portuària, el Cafè Bar Alegria es va traslladar al cap de pocs anys a la zona més urbana de la ciutat. La façana, juntament amb la de la farmàcia del costat, està considerada patrimoni de la ciutat, i és que la seva estètica antiga es conserva fidelment. Les portes i finestres de fusta vella, rajoles de ceràmica, les taules de marbre i fins i tot les cadires Thonet. Es tracta d'un lloc que conserva també una clientela fixa que ha mantingut durant anys, i on els esmorzars i les tapes tradicionals són també protagonistes. Carrer Comte Borrell, 133.

El Paraigua

El Paraigua és una de les parades indispensables en la ruta del Modernisme a Barcelona. Fundat l'abril del 1968, el local era a principis del segle XX una botiga de paraigües i ventalls. Conservant l'estètica de la botiga, El Paraigua també té diferents objectes, alguns fins i tot del segle XIX, com una caixa registradora del 1898 o les columnes barroques i daurades que hi ha a la barra. Als vuitanta, es va fer una ampliació del local a la part de baix, on es van aprofitar les bodegues d'origen medieval d'un convent contigu. Com els altres dos cafès, El Paraigua també fa la seva història gràcies a les anècdotes de clients fixes, que afirmen que Dalí i Miró eren habituals. Actualment, el local també s'ha adaptat als nous corrents, fent espectacles a la part de baix de blues, jazz, rumba catalana, i els dissabtes, espectacle amb guitarra espanyola i tablao. Carrer Pas de l'Ensenyança, 2.

Bar Pastís

Una petita part de l'esperit dels bars del port de Marsella va arribar al Raval el 1947. Els senyors Folch van fundar el Bar Pastís amb la idea de fer un típic bar francès, on l'estètica i les referències a la cultura francesa hi estiguessin presents. Els quadres existencialistes que s'hi poden veure els va pintar el primer propietari, cames de dones amb talons al sostre, un llum que recorda els de bordell, imatges d'actrius franceses –importància superior a la figura d'Édith Piaf–, i altres objectes antics omplen el petit espai. Als vuitanta, el nou propietari va fer una modificació afegint un petit escenari per a espectacles de música en viu. Els dimarts hi ha tango; dimecres, cantautors; dijous, poesia, i els caps de setmana, música més variada. És habitual demanar la beguda de la casa, i feta també a casa, que dona nom al bar, el pastís, pròpia de Marsella. Es tracta d'un aperitiu fet a partir d'anís i regalèssia. Carrer de Santa Mònica, 4.