Veganisme i postveritat

Ja tenim la paraula guanyadora del concurs al neologisme de l’any, aquest cop l’adjectiu vegà vegana, que, com els dos anys anteriors, ha estat elegida per votació popular entre una sèrie precuinada de dotze propostes. Com ja havíem dit en un article d’ara fa un any (I el guanyador és... dron!), si una paraula és susceptible d’entrar al diccionari —perquè se’n verifica un ús suficient, o perquè està ben formada— i si pot ser sotmesa a la voluntat popular, ¿és necessari aquest aval grupal perquè hi entri? ¿Hem de descartar onze termes nous perfectament admissibles només per fer la gracieta col·lectiva d’obtenir un guanyador?

Ja hi ha, dins del gremi dels esforçats de la lletra, qui qualifica aquests neologismes de premi com “velles paraules noves”, perquè la llista de mots que es posa a disposició de la vulgaralla sol contenir termes que ja fa temps que circulen. El mateix triomfador vegà n’és un cas molt clar, ja que poc se’n pot verificar la irrupció durant el difunt 2016, sinó molt abans. I el mateix amb el pobre gihadista, que és prou mereixedor de ser al diccionari però té tots els números per perdre totes les votacions, si pressuposem que, poc o molt, el significat d’un terme també influeix en l’empatia que ens provoca a l’hora d’apostar-hi.

Si el premi per a la paraula és entrar al diccionari, i al diccionari hi entren paraules d’arrelament constatat, de segur que els neologismes de debò seran sempre degudament filtrats. Només un any (o potser només uns mesos) és massa poc temps perquè un mot pugui prendre la drecera del sufragi universal, de manera que les innovacions es quedaran sempre al calaix del lexicògraf, i per ventura ens les trobarem en els concursos d’aquí set o vuit anys, o bé cent, com li va passar a estelada, terme guanyador del 2014. I això sense esmentar la parsimònia en l’execució del premi, perquè a dia d’avui, un any després, el guanyador del 2015, l’adaptat dron, encara no ha aparegut al diccionari de l’IEC.

La va encertar de ple el portal lingüístic Optimot en un tuit llançat el 28 de desembre, dia dels Innocents. Deia així: “Arran dels àpats de Nadal, s’ha decidit que el neologisme del 2016 serà... CUNYADISME. Aviat apareixerà en la versió en línia del DIEC2”. No cal dir que la majoria de seguidors de l’Optimot deurien compartir la broma de la quitxalla del portal, menys un servidor —i espero que algú més—, convençut que el mot cunyadisme, carregat dels nous sentits associats a l’entranyable cunyat, seria un candidat excel·lent a neologisme de l’any. Però n’hi ha hagut més, d’innovacions palmàries, i segur que ens en deixarem. Si el 2015 el terme cupaire ja li va discutir el tron a dron, en política aquest ha estat l’any dels comuns, fórmula sorprenent d’acord amb les convencions d’igualtat de gènere dels mateixos implicats, que s’haurien de fer dir els comuns i les comunes, en una autèntica temeritat de polisèmia. Com també han sovintejat les novetats en l’àmbit de la igualtat sexual i de gènere, amb coses com transgènere o LGTBIfòbia, la segona de les quals transgredeix les més elementals convencions gràfiques. Més innovació impossible.

Si d’alguna cosa ha de servir el concurs és, no tan sols per trobar un terme nou que destaqui per damunt de la resta, sinó també per singularitzar aquell any a partir d’aquell terme. Ho tenen més clar els del diccionari anglès Oxford, que obertament van proclamar el seu post-truth (postveritat) com el terme de l’any mentre aquí incloíem maridatge, micropoble i superlluna a la travessa. Ja no cal estar segur d’una veritat per proclamar-la, ni tan sols de repetir tant una mentida que sembli veritat. N’hi ha prou amb mostrar públicament una confiança ferma en una cosa que pot ser certa, o no, per fer creure al receptor que realment ho és, de la mateixa manera que ens poden fer creure que existeixen neologismes que en realitat no ho són.