Que no deixi de nevar

No és fet expressament, perquè els capricis del destí postal tenen aquestes coses, però si alguna cosa podria funcionar com a antídot davant la batalla a tres bandes entre la Filològica i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, o més ben dit entre la Gramàtica i el Diccionari respectius, i el morrofortisme lexicogràfic és precisament Si ha nevat, text potent d’un valencià d’Agres, que és un poblet aparentment insignificant allà a la serra de Mariola. Dic aparentment perquè en aquella zona muntanyenca del sud del País Valencià s’hi practicava una activitat econòmica que sembla feta a posta per convertir-la en una metàfora del temps i del país: els pous de neu. Un temps i un país que només es poden explicar amb un univers lingüístic compacte i coherent, que certament no és el de la dissidència.

Per donar veu a un segle i mig de profundes transformacions socials, econòmiques i paisatgístiques, la primera condició és conèixer aquella veu.

L’habilitat primera de Paco Esteve (Agres, 1979), doncs, ha estat saber donar forma a un imaginari que ja hi era (els nevaters, l’explotació dels jornalers i pagesos per les famílies riques, la tensió entre un carlisme a les acaballes i un anarquisme naixent…) i bastir-hi una trama que funciona a tres nivells temporals: de l’últim terç del XIX fins avui. El protagonisme de Joan “el Coces”, el saludador o remeier, és un eix que compleix la doble funció de representar l’exotisme literari (la personalitat pintoresca o extravagant, quasi mítica) i alhora teixir la versemblança, tan necessària tenint en compte lo inexplorat del territori (Víctor Amela i Martí Domínguez l’han precedit recentment, amb resultats desiguals). Davant les barraques de l’horta, les cases de barrets torrentianes i la platja-i-arròs de la cosmogonia franquista i postfranquista, Esteve i Beneito hi oposa una versió quasi carrasclètica de la muntanya i les valls nord-alcoianes, seguint el desplaçament geograficolingüístic de l’aristocràtica família Puig (també anomenat camí de la deserció: del mas al casal, del valencià al castellà).

L’altra habilitat, és clar, és el material amb què es fabrica l’epopeia. No en va li ha estat concedit un premi com l’Enric Valor. I aquí és on la traça de l’autor eleva l’intent a literatura de debò (cosa que no sempre passa en els precedents esmentats). Perquè per donar veu a un segle i mig de profundes transformacions socials, econòmiques i paisatgístiques, la primera condició és conèixer aquella veu. Aquelles veus, car el paisatge humà del llibre és molt variat. Ser filòleg no és garantia de res, però Paco Esteve és autor d’un llibret deliciós sobre el parlar del seu poble (Agres i dolces, 2015) que ara, vist en perspectiva, revela el seu caràcter de banc de proves. De fet, aquest romàntic aimador col·lectiu de la llengua que és el poble català (en sentit ampli: també valencians, illencs i companyia) podria aprofitar Si ha nevat per mirar d’entendre que els mots, tant si són bàrbars com genuïns, no són res sense l’embolcall de l’estructura, sense la coherència d’un tot harmònic fet de molts elements (ritme, alternances, harmonia) indestriables. Que tu pots ser alhora col·loquial i formal, valencià de formes i estàndard de concepte, dialectal en el vocabulari i normatiu en l’ortografia, amb una sola condició: que en sàpigues, que caminis segur, que tinguis passió per aquesta neu preciosa que es deixa emmotllar amb dedicació i ofici. I d’això, a Si ha nevat, n’hi ha de sobres.