Salut

Ja no bec per oblidar sinó per recordar des que el vici es va convertir en plaer i no necessito cuidar el meu cos sinó atendre la meva ànima, en deute etern amb el meu amic Ricard Mampel. Vam aprendre a gaudir de la vida quan vam saber distingir una copa d'un got i una taula d'una barra; el vi de la cervesa i l'alcohol de la beguda; la Terra Alta del Priorat i també del Montsant. Ja no ens emborratxàvem, com quan militàvem a Unió de Pagesos, ni tampoc necessitàvem saciar la set des que no trepitjàvem el camp ni per la sega, sinó que ens ajuntàvem uns quants dies a l'any a Vilalba dels Arcs per reviure la Batalla de l'Ebre al voltant d'una ampolla de vi, com si fóssim fills de la Quinta del Biberó.

Recorríem la serra de Pàndols i la de Cavalls, passàvem per la Cota 705 i el coll del Moro, ens aturàvem a les Camposines, visitàvem la Fatarella, Bot, Batea i el Pinell de Brai i ens assèiem a Cobera d'Ebre o a Gandesa. Encara que la ruta variava, el ritual exigia una escapada a Horta de Sant Joan i una parada en un celler, l'últim va ser el d'Edetària. Cal saber de la vida de Joan Àngel Lleberia per assaborir els seus vins i celebrar el retrobament del pare amb el fill, el pagès amb l'enginyer agrònom, les vinyes velles amb la saba nova, l'amo amb l'executiu arribat de París. Els hereus ja llicenciats, enòlegs o arquitectes, químics o metges, tornen a casa no per jubilar els seus progenitors, sinó per presumir de la fortuna que suposa tenir unes vinyes com les de la finca El Mas.

També n'hi ha que s'han quedat orfes, no de terra sinó de pare i d'amic, com jo mateix, obsessionat ara amb una etiqueta blanca que diu: Sang de Corb Negre 2013. Celler Frisach. Lo vi fa sang. Tres corbs treuen el cap com a símbol de les tres generacions vinculades a la Batalla de l'Ebre. Ja no queda ni una gota del vi que m'ha permès evocar la figura del meu amic, els passejos pel riu i les històries sobre la guerra, impossible d'oblidar, més fàcil de repassar amb una copa de Sang de Corb. No es tracta de beure, sinó d'entendre i de saber i, per tant, de llegir llibres com el que acaben de publicar Josep Roca i Imma Puig, Rere les vinyes, editat per Rosa dels Vents.

Roca és un dels millors sommeliers del món, pedagog excepcional, singular en l'art d'explicar les coses: parla amb calidesa, sedueix amb la seva expressivitat i gestualitat amable i convenç com només fan els savis, des de la humilitat, el coneixement i la virtut que suposa ser un dels tres germans que regenten El Celler de Can Roca. La delicadesa d'en Pitu contrasta amb la determinació d'Imma Puig, una reconeguda psicòloga que atén igual de bé els assumptes de família que els empresarials, experta a tractar esportistes d'alta competició, contractada per clubs com el Barça. Puig entén de persones, mentre que els vins són cosa de Roca. La millor barreja perquè tingués sentit una obra única com Rere les vinyes.

No es tracta d'una enciclopèdia ni d'una guia, tampoc d'un llibre de consulta, sinó d'una lectura agraïda sobre un viatge de quatre anys pel món, des de la vall del Napa, i la passió per l'estètica, l'expressivitat i el luxe californià que representa William Harlan, fins a la Geòrgia preservadora de la cultura del vi, disposada a recuperar la tradició fins a les últimes conseqüències, la terra estimada de John Wunderman, nascut a Nou Mèxic. “T'imagines que volguéssim recuperar la linotípia? Aquest és el repte”, argumenta, amb un gest de complicitat cap als periodistes, Quim Vila, propietari i director de la distribuïdora Vila Viniteca. “Els protagonistes es despullen i la personalitat de cadascun es reflecteix en el seu vi. El llibre és com una paleta de colors”, afegeix Vila.

“No necessàriament reconeix els millors, o els més esperats, sinó que dóna vol als qui tenen alguna cosa a dir”, continua el clarivident analista de Viniteca, interessat en els 12 protagonistes de zones productores tan diferents com Bordeus i Mendoza; el Priorat i la Borgonya; La Rioja i Talarn; Alemanya i Itàlia. Algun és tècnic i perfeccionista; n'hi ha que s'aferren a la terra amb passió; també s'hi compten els puristes, els misteriosos, els poètics, els espirituals, els que cuiden les seves vinyes com jardiners; i els autèntics, aquells que dialoguen amb la natura per saber si intervenir o respectar, protegir o transcendir, innovar o cuidar, ja que al cap i a la fi “el vi s'assembla a les persones que el fan”, coincideixen Imma i Pitu.

Vida sobre vida, igual que el suro s'imposa a la rosca, perquè el tap ha de ser de Palafrugell si l'ampolla s'omple amb vi de l'Empordà. La terra és per a qui la treballa amb l'actitud i l'afecte de Lleberia, amb la intenció de Sang de Corb o amb la força de Lalou Bize-Leroy. No hi ha res millor que una copa per recordar i un llibre per saber com a teràpia un any després que morís en Ricard. Hauré d'aprendre a passejar sol per la Terra Alta mentre penso a arribar fins a El Bierzo després de passar naturalment per Falset, el Priorat i la casa de Sara Pérez. I després qui sap si m'atreviré a arribar a Pomerol. No em veig capaç de viatjar encara fins a Geòrgia, més que res perquè el cant georgià no em sedueix com a Wunderman.

No és que vulgui conquerir el món, sinó que Rere les vinyes m'ha ajudat a entendre que l'estima que tinc per cellers com Edetària és per haver-me interessat per la Batalla de l'Ebre. Lo riu és vida i el vi et fa viure. Salut.