‘Kulturkampf’, desfogament, esperpent

És certament incòmode opinar sobre temes polèmics que involucren col·legues molt respectats amb els quals, a més, mantinc relacions amistoses des de fa bastantes dècades. Tot i això, també em resulta incòmoda i fins i tot deshonesta l’autocensura, callar o fer com si res davant debats encesos en què intervé tothom, tingui o no qualificació per fer-ho.

Segons el meu parer, ubicar al Born una exposició promoguda per l’Ajuntament sobre l’impacte del triomf franquista a la ciutat era absolutament raonable i no suposava violentar cap tabú. De fet, i en els seus tres anys de funcionament, els espais del Born han acollit moltes activitats (conferències, debats, exposicions temporals i fins i tot desfilades de moda) que no tenien res a veure amb el desenllaç de la guerra de Successió. La teoria que aquest lloc havia de ser un sagrari i un vedat particular del nacionalisme no l’ha defensada des del 2002 cap historiador solvent; va ser més aviat un auguri malèvol (serà “el parc temàtic de la Catalunya maltractada”, van dir) dels qui, tot just desenterrades les ruïnes, proposaven —literalment— cobrir-les de ciment i oblidar-les. D’altra banda, no hi ha en la història catalana un episodi més semblant a la derrota, la repressió i l’exili del 1939 que la derrota, la repressió i l’exili del 1714, o viceversa.

L’exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà estava, doncs, molt ben posada a l’antic mercat central. El problema era que, per pressupost, metres quadrats i contingut, l’exposició hauria tingut un impacte discret sobre la vida ciutadana i el debat públic. I, pel que sembla, alguns responsables polítics del govern municipal volien convertir-la en el primer assalt d’una Kulturkampf (combat cultural) —o, com es diu ara, d’una lluita pel relat— contra l’hegemonia narrativa de l’independentisme. Si aquest moviment, sota el mandat de Xavier Trias, no només va museïtzar el jaciment arqueològic, sinó que va fer que una bandera amb un pal 17,14 metres senyoregés la plaça del Born, això no es podia neutralitzar amb unes vitrines i uns plafons. Calia alguna cosa força més potent.

Aquí és on va entrar en escena l’estàtua eqüestre de Franco, que assegurava la polèmica des del primer anunci de la seva presència. Per justificar-la, es va donar a l’exposició un biaix de “denúncia” de la “impunitat” amb què grans monuments franquistes van ser a l’espai urbà durant dècades de democràcia. És una tesi que subscric amb fervor: el lector curiós trobarà a l’hemeroteca d’EL PAÍS, per exemple, un article meu de finals del 2004, “Monuments a ningú”, on reclamava que es desmantellessin d’una vegada els memorials barcelonins a la Victòria, als Caídos i a Primo de Rivera. Però és una denúncia difícil d’enarborar des de l’equip de la senyora Colau, perquè els responsables polítics d’aquesta impunitat monumental van ser els socialistes, que van governar la ciutat des del 1979 fins al 2011 i que avui ho fan de nou, ara amb ella.

Un cop el Franco escapçat va ser posat al carrer, i ja que la ideologia prohibia al Consistori protegir-lo com es fa amb un bé patrimonial, destinant-hi uns quants guàrdies jurats, el que va passar era inevitable. I no va ser —segons ha proclamat un determinat columnisme benpensant— que aquells covards incapaços d’inquietar Franco viu anessin a escarnir la seva indefensa imatge de bronze; crec que ha estat més aviat una espècie de desfogament generacional dels qui potser jutgen els seus pares massa tímids o acomodaticis davant la dictadura, potser els mateixos que veuen la Transició com un frau i volen acabar amb el règim del 1978. En tot cas, van ser quatre dies d’una teràpia col·lectiva entre commovedora i esperpèntica que, des d’un punt de vista politicoelectoral, no li ha fet a Barcelona En Comú cap mal. Al contrari: quina credencial de progressisme, sotmetre el dèspota (en efígie) a un ritual d’humiliació com aquest!

Així les coses, resulta d’una falsa candidesa improcedent que el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, es queixés el dia de la inauguració que “les crítiques amaguen un atac al govern municipal”. Doncs esclar: la imprescindible pedagogia sobre els estralls de la dictadura es pot fer de moltes maneres. Els de Colau van escollir la més provocadora i épatante, i l’oposició va embestir. Llàstima, perquè la memòria històrica mereixeria més rigor i menys truculència.

Joan B. Culla i Clarà és historiador