Taxonomia de corruptes

Els coleòpters no són amfibis; ni els mol·luscs, mamífers. Així que crec que resultarà útil determinar què és un corrupte. Per aclarir el debat i trobar una diversió sana per la via classificatòria.

És corrupte (corrupte estricte) qui utilitza el càrrec per lucrar-se: qui adjudica obra pública manipulant els procediments, per aconseguir un benefici econòmic per a ell o, amb freqüència, per al seu partit polític. Aquestes conductes són delictives i impliquen un abús de poder. En ocasions, ni tan sols es persegueix un benefici personal (corrupte altruista): es manipula un procediment de presa de decisions per sufragar costos electorals del partit o per aconseguir una instal·lació esportiva al poble.

És corrupte qui desvia els diners públics de les seves finalitats. Qui els fa servir per pagar informes inexistents o serveis que no s'han prestat (corrupte pagador). Però, curiosament, no ho és qui finança o deixa de finançar determinats mitjans de comunicació per la seva línia editorial; ni qui gestiona les televisions públiques al servei del poder. Això es considera una meritòria acció de govern (governant modèlic).

És corrupte qui prescindeix del mèrit per a la selecció de personal i la designació de càrrecs (corrupte padrí). També qui prioritza els coreligionaris, manipula els sistemes de nomenament i pren decisions no guiat pel servei al país sinó per retribuir lleialtats o, simplement, comprar silencis. Algunes d'aquestes conductes (càrrecs de confiança), ni tan sols seran constitutives de delicte. En alguna latitud mereixerien retret moral o, també, l'aplaudiment encès dels afins (estimat líder).

Són corruptes els funcionaris que filtren informació secreta als mitjans amb la finalitat de promocionar les seves carreres i aconseguir la fama davant l'opinió pública (corrupte delator). Aquí juguen simpaties ideològiques i ànsies de servei al poder polític de torn, que és qui decideix nomenaments i prebendes. O a un projecte polític alternatiu i més del gust del funcionari en qüestió. Sol resultar impossible qualsevol repressió d'aquestes conductes i, de fet, ni tan sols s'intenta.

És corrupte el funcionari que passa als mitjans de comunicació informació falsa o manipulada (corrupte intoxicant). No és corrupte, en canvi, el periodista que accepta aquesta informació, sense contrastar-la, i lesiona amb dades falses la reputació de qui sigui: normalment enemics polítics de l'intoxicant. Com a molt serà un difamador. En aquests casos, l'ocasional aliança de periodistes i policies sol tenir efectes letals.

Són corruptes els que blanquegen diners per al seu partit si ho fan com a càrrecs públics (corrupte instrumental). Però no si actuen en la seva simple esfera privada, com a militants (ximple útil). Així, els regidors que a títol particular ingressen diners en el compte del partit i són compensats de sotamà poden cometre el blanqueig en qüestió, si els diners procedeixen d'un delicte, però no seran cap corrupte canònic.

Així doncs, i atès que l'etiqueta de corrupte és un dels principals elements tant de la lluita política com de l'acció policial i mediàtica, s'imposa al meu entendre aquest inici de clarificació i classificació, com quan Linnaeus es va posar a ordenar el món amb la seva nomenclatura bioanimal o, com deia Bob Dylan, quan es va posar nom als animals in the beginning, long time ago.

Javier Melero és advocat penalista.