Mor el poeta i catedràtic Luis Izquierdo

Unes rimes afilades contra Luis Bárcenas o Juan Ignacio Wert, llavors ministre de Cultura, reunien, últimament, les millors característiques de Luis Izquierdo: passió per la literatura i la poesia, compromís cívic i social, ironia que podia modular des de la més tendra de les bonhomies fins a la més càustica de les invectives i una cultura descomunal. Catedràtic, poeta, assagista, Izquierdo va tancar definitivament els “petits ulls brillants” que va versificar el seu amic Joan Vinyoli, dimecres a Barcelona, als 80 anys.

Izquierdo confessava aquestes vel·leïtats de joglar contemporani quan la festa sorpresa que la seva amiga l'agent Carmen Balcells va organitzar amb motiu de l'aparició de La piel de los días (2013), el seu últim poemari, “un miracle”, com va arribar a dir ell mateix després d'haver sobreviscut al primer gran embat de la malaltia que finalment ha posat fi a la seva vida.

Potser el serrell indòmit que va portar tota la seva vida funciona com a metàfora d'un personatge inquiet i sempre amb un deix díscol, un punt individualista, nascut a Barcelona el 1936 i que va perdre molt ràpid el seu pare, un buit que d'alguna manera va suplir Jordi Maragall (“el meu refugi mental”), el progenitor dels qui serien dos dels seus millors amics, els germans Pasqual i Ernest, cosa que explicaria també una actitud progressista davant la vida, d'elevada consciència cívica i que es va traduir en una notable visibilitat com a company de viatge del socialisme català.

Izquierdo, en aquest sentit, va ser sempre modern, ja des del 1970, quan va començar una extensa trajectòria com a docent a la Universitat de Barcelona, on arribaria a catedràtic de Literatura i es jubilaria l'any 2000, fet que li va permetre formar part d'una generació d'ensenyants de les més il·lustres, que va compartir el pati de Lletres amb, entre d'altres, Martí de Riquer o José Maria Valverde. A l'esperit tan dialogant com noblement fort el va ajudar el seu pas per les universitats de Tubinga, Harvard o Washington. En qualsevol cas, una tasca que es va traduir en una infinitat d'alumnes brillants (“va ser un privilegi: escoltar-los enriquia”, deia en una enèsima demostració de la seva modèstia), com els avui editors Andreu Jaume o Carles Álvarez.

Que era home que deixava empremta en dóna testimoni el mític Carlos Barral, que en les seves memòries recorda com treballaven (i s'avorrien) junts a l'editorial Labor. Barral seria només un dels molts amics que va tenir a l'Escola de Barcelona, que va admirar i estudiar, i amb alguns dels quals fins i tot va arribar a travar una gran amistat, com Jaime Gil de Biedma o Gabriel Ferrater (“tus versos fueron citas a la espera / de otra aventura que acabara bien, / de otro final / y de otra patria imposible, / a tu manera”, li va dedicar el 2003).

En realitat, els seus poemes tampoc estaven tan lluny en el seu afany renovador dels de la famosa escola, la Generació dels 50, amb els quals tampoc es va acabar enquadrant, potser pel seu esperit lliure. Ho va demostrar ben aviat, amb el seu primer poemari, Supervivencias (1970), al qual trigaria a seguir-lo Calendario del nómada (1982): sempre molt espaiats en el temps, no van ser més de sis llibres, tots menys l'últim recopilats a Travesías del Ausente (2006). Segurament no en va poder fer més perquè el seu afany de saber el va portar a aprofundir en una infinitat d'autors i en les seves obres, més enllà dels que va conèixer personalment, com Joan Oliver, sobre el qual, juntament amb Vinyoli i Barral, assegurava: “De la vida literària m'enduc la trobada amb ells tres”.

Es considerava, perquè ho era, expert en Kafka, però també coneixia molt a fons l'obra de Machado, Salinas (de qui deia que era deutor poètic) o Canetti. Potser no tothom ho sabia. “M'he prestat poca atenció a mi mateix”, admetia. Potser en això va ser una de les poques vegades que va ser injust en la vida.