La invenció de la realitat

No seria gens estrany que Carme Riera (Palma, 1948) afirmés algun dia que l’únic que es deu poder fer amb la realitat és inventar-la de nou. Des dels contes de Te deix, amor, la mar com a penyora, fins als records de la seva infantesa a Mallorca, Temps d’innocència, des de Qüestió d’amor propi, una dura sàtira de la societat literària, fins a La meitat de l’ànima, una novel·la que seguia l’òrbita de Soldados de Salamina, de Javier Cercas, Riera ha tingut la voluntat de conjugar realitat i ficció per desembocar en un territori ambigu amb l’objectiu de captivar l’atenció del lector, com si de manera amagada dugués a terme tot el contrari del que anuncia en un moment determinat de la novel·la esmentada abans: “La impudícia, al meu entendre tan propera a l’obscenitat, m’ha impedit involucrar el meu jo en els meus textos, fer referència als meus sentiments, però en aquestes planes no puc deixar de parlar en nom propi”.

Més enllà de les màscares que utilitza per inventar les seves realitats personals, Riera també s’inventa altres realitats: a La veu de la sirena, modificava i reescrivia un aspecte de la realitat literària, i el conte de Hans Christian Andersen que prenia com a model adquiria un aire nou gràcies a l’absorció i la transformació que feia de l’original. I a les seves dues novel·les majors, Dins el darrer blau i Cap al cel obert, un díptic èpic sobre els xuetes mallorquins i els seus descendents, s’encarava a l’art de preguntar i comprendre com escriure una narrativa vàlida que se situés a l’ombra dels grans artefactes literaris del segle XIX: el lector ho agraïa perquè li corresponia aportar la fantasia per mesclar en el sol cos del text el pensament, la vida, la ficció i el saber.

Ara, amb la seva última novel·la, Les darreres paraules, premi BBVA Sant Joan 2016, Riera torna a situar-se en l’àmbit de la realitat històrica i especula sobre com haurien pogut ser les memòries que Lluís Salvador d’Habsburg Lorena no va arribar a escriure mai. Era el cosí de l’emperador Francesc Josep, va arribar a Mallorca per primera vegada el 1867 i va entusiasmar-se tant amb el paisatge de l’illa que ben aviat va comprar una gran quantitat de finques: Miramar, a Valldemosa, va convertir-se en el centre de totes les seves possessions, i allà es van hostatjar, per exemple, Rubén Darío i Jacint Verdaguer.

Riera recorre a l’estratègia del manuscrit trobat i, gràcies a l’atzar, algú que pot ser i no pot ser la mateixa autora té la sort d’accedir a les memòries que, poc abans de morir, l’arxiduc Lluís Salvador dicta a Erwin Hubert, el seu secretari durant els últims dies de la seva vida.

A l’altra banda d’un problema que té alguna cosa a veure amb la versemblança —que difícil que és creure’s que algú tan malalt, en plena agonia, tingui una clarividència i una força física tan notables per narrar una vida sencera—, Riera munta Les darreres paraules sobre dues línies d’acció que busquen complementar-se i que van a la recerca de dos tipus de lectors. Hi ha, en primer lloc, el lector que desconeix completament les vicissituds del protagonista i narrador, i aleshores se l’ha d’informar sobre l’anecdotari bàsic. Aquí és on entra en joc el repertori dels fets constatables, el resum de les dades històriques hàbilment disposades per fer-lo accessible i proper, per narrar la llegenda que ja s’ha instal·lat en l’imaginari mallorquí, el precursor del turisme que al mateix temps sabia fascinar amb la seva conducta extravagant, amb la seva heterodòxia vital, amb l’encant d’algú que va decidir regir-se per unes lleis que no s’acordaven gaire amb la idiosincràsia imperial. El lector de Les darreres paraules tindrà la sort de rebre unes quantes lliçons d’història i d’actes cerimonials, des de Mayerling fins a Sarajevo i l’esclat de la Primera Guerra Mundial: res que no diguin els llibres d’història. Per al lector que no desconegui el que hi ha a la superfície de la vida de l’arxiduc Lluís Salvador, però, Riera conjectura sobre l’altra cara de la realitat: potser era un espia, potser sabia coses sobre la política del moment que haurien pogut evitar tot el seguit de desgràcies que van venir després, i potser podrà aconseguir que hi hagi qui s’entusiasmi literàriament per un text que no sempre s’imposa com la invenció d’una vida que hauria pogut ser narrativament molt més rica i dinàmica.

LES DARRERES PARAULES

Carme Riera

Edicions 62

144 pàgines. 19,50 euros