Sixena, 1936: la Causa General

Les columnes llibertàries sortides de Barcelona no van ser les que van cremar el monestir d’Osca, contràriament al que s’ha manifestat fins ara L’insigne monestir de Santa Maria ubicat a la localitat de Vilanova de Sixena (Osca) ha estat notícia els últims mesos com a conseqüència de dues sentències judicials. Aquestes sentències tenen a veure amb el seu patrimoni artístic i han enfrontat les comunitats de Catalunya i Aragó. Arran de l’assumpte, s’han publicat força notícies de premsa i articles d’opinió, en algun dels quals s’intentava demostrar una cosa que s’afirma de forma acrítica des de fa temps: la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya en l’incendi i saqueig del monestir durant la Guerra Civil espanyola. Altres vegades el que s’ha dit és que va ser cremat “pels catalans” o “per milícies vingudes de Catalunya” —en el millor dels casos—, cosa que s’ha convertit en un mantra repetit fins a la sacietat amb molt mala idea. Així doncs, responsabilitzar sense proves una comunitat veïna, el govern de la Generalitat o el seu president, el malaguanyat Lluís Companys, està posant de manifest una intencionalitat que no té res a veure amb l’exercici de la ciència històrica.

El cas és que aquesta explicació dels fets s’ha acceptat, com dèiem, acríticament i ja forma part del discurs popular; qualsevol que visiti Vilanova de Sixena i el seu monestir ho podrà comprovar: de fet, el viatger o el turista hi trobarà un cartell informatiu en què es fa referència a aquesta versió dels fets. Amb tot, per a qui estigui interessat en el que es va esdevenir a Vilanova de Sixena entre el juliol i l’agost del 1936 és fonamental la lectura de la Historia de Sijena, de Julio Arribas Salaberri, editada a Lleida el 1975. Arribes, fill il·lustre d’aquesta vila i testimoni directe dels fets —va ser secretari de l’Ajuntament en aquell moment i escrivà del Comitè local—, va apuntar que la responsabilitat de la destrucció del monestir va ser del Comitè local; dit planerament: que la van dur a terme habitants d’aquella localitat. Esmenta, a més, que els primers dies de l’alzamiento, van arribar dos homes i dues dones de Barcelona que van demostrar un comportament molt violent.

Estranyament, en la reedició d’aquest llibre que va fer el Instituto de Estudios Sijenenses, apareguda només dos anys després, es van suprimir tots els detalls dels fets. Anterior al relat d’Arribas, tenim el de Juan Manuel Palacios, cronista efectiu del Reial Monestir de Sixena, que el 1955 va afirmar que el 25 de juliol “el Comitè executiu de la Vila” va prendre possessió del monestir, encara que no esmenta qui va ser el responsable de la crema. Igualment, en la introducció de la seva obra ¡Arde Sixena! (2011), Miguel Ángel Pascual Ariste arriba a la mateixa conclusió que Arribas i afirma amb rotunditat que l’incendi va ser provocat “pels membres del Comitè, amb l’auxili d’uns malfactors que van arribar en un cotxe i camió procedents de La Almolda.” Alguns historiadors i interessats en el tema han especulat amb la idea que l’incendi fos provocat per alguna de les diverses columnes llibertàries, sortides de Barcelona, que van passar per allà quan anaven cap al front, però les fonts no ho confirmen. Sorprèn, en aquest sentit, que, a l’hora de dirimir l’autoria de la destrucció, no s’invoqui la rellevància d’un document fonamental: la Causa General conservada al Centro Documental de la Memoria Historica de Salamanca. Alguns han fet servir documents d’aquesta causa per explicar, de manera parcial, què va passar a Vilanova de Sixena aquells fatídics dies, encara que crida l’atenció que en l’articulació del relat dels fets no es faci referència al Full d’Estat número 3, amb data del 2 d’octubre del 1940, firmat per l’alcalde i el secretari de l’Ajuntament. En aquest document, consultable a la xarxa a través del portal PARES (Ministeri d’Educació, Cultura i Esport), consten els excessos i crims comesos a la localitat i, encara més important, els seus presumptes autors amb noms i cognoms. Són deu noms. N’hi ha que apareixen en el relat d’Arribas Salaberri i fins i tot avui dia alguns d’aquests cognoms són presents a la localitat. Al Full d’Estat, al costat de la data del 30 de juliol del 1936, s’hi pot llegir: “Incendi, profanació, saqueig total, robatori i destrucció completa, que arriba fins i tot al desenterrament de monges del Reial Monestir de Sixena”. S’assenyala com a causants les deu persones indicades i s’afegeix una frase terrible: “i gairebé la majoria de veïns”. Sorprenent i dolorós per als actuals habitants del poble, m’ho puc imaginar.

La Causa General promoguda pel govern franquista és una font d’un valor historiogràfic fora de tot dubte, però, malgrat això, els especialistes en la Guerra Civil saben que les informacions que ofereix sempre s’han de contrastar. S’ha assenyalat que l’objectivitat d’aquest procés va ser dubtosa —i és cert—, encara que en el nostre cas el relat d’Arribas Salaberri permet corroborar el que s’hi afirma. Sigui com sigui, la Causa General és consultada freqüentment pels historiadors interessats en el conflicte, però també s’ha utilitzat en altres qüestions. És el cas d’un dels dos litigis judicials a què feia referència al principi: el de les pintures murals romàniques que embellien el monestir, arrencades i salvaguardades en plena Guerra Civil i avui custodiades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La sentència d’un tribunal d’Osca (4 de juliol del 2016) incorpora en els seus fonaments jurídics (article novè) un document de la Causa General presentat per l’Ajuntament de Vilanova de Sixena en què un testimoni semblava que volia responsabilitzar de l’incendi a “milicians procedents de Catalunya”, encara que finalment va acabar afirmant que ignorava qui va ser el causant real. Sorprèn, per tant, que el Consistori i l’advocat que el representa, coneixedors dels continguts de la Causa General, no aportessin el document en què es responsabilitza dels fets els veïns de la localitat.

Alguns lectors es preguntaran quin interès té, a hores d’ara, saber qui van ser els responsables de l’incendi de Santa Maria de Sixena. Al meu parer, no en té, si no és per acabar amb les especulacions interessades d’aquells que han arribat a relacionar barroerament la crema del monestir i la posterior arrencada de les pintures murals, i per rebatre amb proves i documents el que han afirmat alguns acadèmics. Avui dia no hi ha cap evidència que permeti asseverar que el monestir el van cremar milicians arribats de Barcelona que es trobaven sota l’autoritat del govern català. Cap ni una. En canvi, l’expedient de Vilanova de Sixena contingut en la Causa General, així com el testimoni directe d’Arribas Salaberri, apunten cap als mateixos veïns de la localitat. Davant l’evidència, crec que tots aquells que algun cop han acusat de l’incendi els catalans, les milícies catalanes, el president Companys o la Generalitat de Catalunya, haurien de reflexionar de manera serena i profunda. Avui dia les relacions entre Aragó i Catalunya ja són prou complicades perquè ens embranquem ara en segons quines discussions i, encara menys, quan, com en aquesta ocasió, sembla que no hi ha debat possible. N’hi ha que diuen que la memòria històrica no és important, que no s’han d’obrir ferides del passat, però casos com el de Vilanova de Sixena demostren el contrari. Per tot això convé reivindicar la necessitat de conèixer, ja que la veritat ens permetrà viure amb més dignitat.

Albert Velasco Gonzàlez és conservador del Museu de Lleida.