Las Bistecs: “No vingueu al concert, us rebentarà l’oïda i us sagnaran els ulls”

La Carla Moreno i l'Alba Rihe (Granollers, 1988) formen un duet de rossa i morena. O de vestida de blanc i vestida de negre. La seva estètica té aires de Baccara, deixos d'Azúcar Moreno i gairebé res a veure amb Ella Baila Sola. Sovint Las Bistecs porten una indumentària digna de la Vicky de Little Britain, però elles no són ni cantants, ni actrius, sinó abanderades d'un gènere que han batejat com a electrodisgusting —on el que és lleig asseguren que equival a buit—, que han reflectit en quatre videoclips. Les seves coreografies i lletres irreverents sobten a tothom, per bé o per mal.

A Rihe, que té estudis de Belles Arts, sempre li ha interessat l'abjecció, i Moreno, que ve del món del cinema, se sent atreta per les pel·lícules que trenquen amb la narrativa tradicional. Amb el seu nou vídeo Caminante sota el braç, inspirat en el poema d'Antonio Machado Caminante no hay camino i rodat a Mollet del Vallès, Las Bistecs aquest setembre llançaran el seu primer disc. Es dirà OFERTA i l'han finançat amb micromecenatge. L'Alba i la Carla, que actuen aquest diumenge a les Festes de Gràcia, són millennials i no se'ls fa estrany fer una entrevista per correu electrònic, l'únic canal de comunicació que ofereixen als periodistes.

PREGUNTA. Fa uns mesos un diari es referia a vostès com a filles barcelonines de l'Alaska. Podem dir ara també, amb Caminante, que són nebodes de Joan Manuel Serrat?

RESPOSTA. No ens considerem filles de l'Alaska, encara que sembla que en l'imaginari col·lectiu ella sigui l'únic referent comparable. No creiem que Serrat vulgui ser comparat amb l'electrodisgusting. Nosaltres som filles del segle XXI.

P. "No canta, no balla però no us la perdeu", deia l'any 1953 un article de The New York Times sobre Lola Flores. L'afirmació funcionaria amb Las Bistecs?

R. Ens sentim molt identificades amb aquesta frase i tant de bo algun dia ens en dediquin una de similar. Ostres, ens encantaria haver fet un cafè amb Lola Flores per haver-nos pogut impregnar del seu magnetisme...

P. Machado va escriure Caminante no hay camino fa més d'un segle. Com ha canviat el camí de la vida?

R. El context ha canviat de manera significativa, però el concepte que nosaltres interpretem del poema perdura avui dia: S'ha de trencar contra allò que està establert per crear nous camins.

P. "No corras como Lola, hazlo a la española", entonen al seu últim videoclip. A la pel·lícula Corre, Lola, corre (Alemanya, 1998) és possible anar enrere i tornar a començar. Com es corre a l'espanyola?

“Estem pensant de crear un partit polític amb més acció que paraules”

R. Aquesta frase resumeix el que estem vivint, la frustració de veure com el nostre país vol córrer i agafar com a exemples models econòmics i polítics d'altres potències europees quan encara no sap ni caminar.

P. Mentre els cau gelatina a sobre denuncien que s'ha de pagar la quota d'autònoms i que hi ha tàmpaxs al mar. El Caminante del segle XXI és reivindicatiu?

R. Tots estem ben coberts de gelatina. Nosaltres parlem del nostre entorn i veiem que hi ha molta necessitat de canvi. Som reivindicatius però des d'un cert confort, el que costa és començar.

P. Com es guanyen la vida més enllà de Las Bistecs?

R. Som mileuristes. O ni això. La vida laboral és molt difícil de compaginar amb l'artística. Per això som dives proletàries.

P. I què en pensen de la situació política que es viu actualment a Catalunya?

R. Estem fartes dels polítics que juguen a passar-se la pilota i no fan res. Estem pensant de crear un partit polític molt disgusting on hi hagi més acció que paraules. 

P. Van ser adolescents a finals dels noranta i a principis de la dècada del 2000. D'on els ve la influència dels vuitanta? 

R. Digueu-ne vuitantes o com vulgueu. Ens encanta la licra perquè mai menteix. Mort a la metàfora!

P. En canvi, sí que han crescut amb Internet.

R. Durant la nostra adolescència va néixer Facebook, el nostre jo virtual és una extensió de nosaltres mateixes. El que fem o diem en línia té el mateix ressò que el que fem a la realitat física.

P. Jugueu a Pokémon Go?

R. Passem, no ens agraden els bitxos!

P. Las Bistecs se senten criticades, per gent gran del seu barri, per exemple?

“Ens encanta la licra, mai menteix. Mort a la metàfora!”

R. Pensàvem que molestaríem més, ja que en un origen no pensàvem ser un producte, sinó quelcom més punk. Els haters ho tenen difícil perquè els seus insults són el nostre leitmotiv.

P. Han aconseguit un 285% del finançament que necessitaven per produir el vostre disc. Què faran amb els diners que els han sobrat?

R. No sobra res. Hem invertit més diners encara per poder fer un projecte a l'alçada de tots els nostres seguidors.

P. S'han plantejat cantar en català o en anglès?

R. A OFERTA hi haurà algun patillazo en els dos idiomes.

P. Com serà el concert que faran a Gràcia?

R. No vingueu. Us rebentarà l'oïda i us sagnaran els ulls.

P. Tenen sentit Las Bistecs només en àudio, sense videoclip?

R. Bona pregunta. Las Bistecs no són un grup de música, sinó un projecte artístic. Els videoclips marquen l'imaginari excèntric que volem crear.