Desassossec verbal

Per a Blai Bonet la ficció és experimentació, com si li fos impossible escriure una frase sense sentir que mai havia sigut escrita abans just d’aquella determinada manera, com si cada línia hagués de ser una innovació perquè només així podria acomplir el seu objectiu de tornar visible el misteri de les coses gràcies al poder verbal. La seva narrativa és un pou sense fons ple de matisos i detalls reveladors, epifànics, a l’espera d’un lector que els il·lumini, d’insinuacions inquietants sorgides d’un ús molt intel·ligent de la retòrica del silenci. Llegir una novel·la de Blai Bonet significa topar amb una percepció sobreaguda i amb una mirada penetrant, o accedir a un univers de trucs i camuflatges, a experimentar abordatges i saquejos, a perdre’s enmig d’una bodega sobrecarregada per botins de guerra, a navegar en un barco sense bandera perseguit per qualsevol mena de tauró verbal: la prosa de Blai Bonet no es limita a emborratxar i hipnotitzar el lector, sinó que també l’obliga a enrolar-se a la força. És exacte el que diu Biel Mesquida, que Blai Bonet és “una deu de paraula viva, sempre i per sempre”, però no ho és menys que El mar, Haceldama o Judes i la primavera, la novel·la que ara Club Editor recupera amb el text original inèdit, restaurat per Nicolau Dols, se sustenten en uns mecanismes narratius prodigiosos.

Més enllà de la festa imaginativa del llenguatge, al darrere de l’espectacle del circ d’esplendor de la parla i de l’oïda, Blai Bonet no defrauda mai l’expectativa del lector que vol conèixer el passat, el present i el destí de cada un dels seus personatges, les relacions anecdòtiques que mantenen per tal que l’acció avanci i el drama es concreti. És probable que a mesura que se segueixen els seus avatars el lector recordi el que deia Vergilio Ferreira —un autor portuguès que presenta més d’una concomitància amb Blai Bonet—: que la història de cada home és la història de la relació que manté amb el seu cos. I les peripècies sensuals de Don Macià, el sastre, Mossèn Manuel, Julià, l’idiota, i Salvador, l’exseminarista que durant una Setmana Santa torna al poble de Mallorca on el seu pare va ser assassinat quan la Guerra Civil, els protagonistes de Judes i la primavera, en efecte, arriben al lector gràcies a la perfecció de Blai Bonet a l’hora d’encarar-se a l’art oblic de l’ambigüitat i la insinuació, gràcies a l’habilitat amb què dóna a entendre els fets sense revelar-los.

Sense linealitat, a través de la fragmentació, amb digressions, afegits, interpolant relats enmig de la història principal, amb una construcció contrapuntística de la narració, Blai Bonet ofereix una lliçó magna sobre com es pot atrapar l’atenció del lector amb alguna cosa pertorbadora i desassossegant que continua més enllà de l’última frase.