Rosa Ribas: “La corrupció urbanística no és exclusiva d’aquest país”

La Cornelia Weber-Tejedor és una dona amb mala llet però bon cor; dura però tendra alhora. És comissària a la ciutat alemanya de Frankfurt i s’acaba d’enfrontar al seu quart cas a Si no, lo matamos (Grijalbo), la quarta novel·la de la sèrie escrita per Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963), catalana resident a Alemanya des del 1991. Amb un estil molt personal, àgil, amb oportunes píndoles d’humor, ha teixit una sèrie de llibres que, a través d’una investigació, descriuen tota una societat. Novel·la negra en estat pur: un segrest exprés acaba embolicant la policia en una investigació sobre corrupció urbanística i policial. Molt actual, molt comú...

PREGUNTA. Segur que la novel·la passa a Alemanya i no a Espanya?

“Els insults en alemany són molt innocents. Els catalans els donen mil voltes”

RESPOSTA. La corrupció urbanística no és exclusiva d’aquest país. La destrucció del patrimoni històric alemany és al·lucinant. Es va destruir molt més als anys setanta que durant la guerra. A Frankfurt hi havia uns bulevards espectaculars que van tirar a terra per fer-hi horribles edificis d’oficines. I la cosa no s’ha aturat: el lloc on apareix el primer cadàver d’aquesta novel·la ja era un edifici d’oficines en ple funcionament quan la vaig acabar d’escriure. Hi ha molta por de la bombolla immobiliària a Alemanya i s’està gestionant malament perquè no s’està frenant.

P. Barcelona i Frankfurt són molt diferents?

R. El Frankfurt de la novel·la podria ser perfectament Barcelona, però la Cornelia [filla de pare alemany i de mare gallega] és totalment germànica, perquè és una immigrant de segona generació.

P. Què té la Cornelia de vostè?

R. Les dues som esquerranes i fans dels Simpsons (detalls que he descobert més tard)... Jo sóc estrangera a Alemanya i ella no, però tant ella com jo ens movem entre dues cultures. Això em dóna una mirada d’observadora, gens sarcàstica o cínica. El punt de vista de la novel·la, tot i no ser narrada en primera persona, és aquest. Això és fotut d’escriure però per mi és la perspectiva ideal, propera i còmoda.

P. La comissària té molta mala llet. L’ha de tenir per fer-se respectar?

R. Si té mala llet és perquè és una cap, no perquè necessiti afirmar-se per ser una dona. No es reivindica, no li cal. Ho té prou clar, que ha arribat on ha arribat perquè és bona (en això a Alemanya van una mica més endavant que aquí). Però la seva duresa de caràcter l’equilibra amb el tema familiar. I això crec que és excepcional en la novel·la negra, on els policies podrien no tenir família... o en tenen de desestructurades o complicades.

P. És curiós que els insults li surtin en castellà...

“Per degeneració professional i per morbositat cultural segueixo de prop la crònica de successos”

R. Els insults en alemany són innocents, de guarderia si els comparem amb els castellans o els catalans. Porc gos (Schweinhund), es diuen, imagina’t... Els nostres insults són insuperables! La Cornelia és filla d’una gallega que, de ben segur, el manda carallo li surt natural.

P. No deixa de ser un exemple d’integració...

R. És el model perfecte. Encara que ella és nascuda a Alemanya i el seu pare és alemany, els seu cas podria ser semblant al dels immigrants de segona generació que trobem ara a Barcelona i que aniran un pas més enllà que els seus pares. Els espanyols dels seixanta a Alemanya eren el que ara són aquí els magrebins, i això se’ns ha oblidat.

P. Hi hem de trobar alguna mena de missatge, a la novel·la?

R. Diuen que la novel·la negra és la novel·la social del moment, però jo només penso a presentar la meva visió de la societat. No defenso cap tesi, més aviat surt sola, la tesi. La Cornelia no pretén donar lliçons de vida, però es troba immersa en una societat amb tots els seus problemes.

“És massa fàcil odiar o estimar personatges monolítics”

P. Un de molt preocupant és l’ascens del feixisme, la xenofòbia... Estan molt presents a la novel·la, però d’una manera gairebé subliminal.

R. Intento reflectir-ho amb personatges molt reals, no simplement a través de rapats exaltats, sinó de gent normal que està espantada per la crisi econòmica, migratòria, social i que per això acaba abraçant idees ultraconservadores. Són aquests els que fan que la ultradreta estigui pujant tant.

P. Tot i així, els personatges no són extrems...

R. No són cent per cent negatius o positius, crec que cal equilibrar-los. Hi ha un dolent homòfob, intolerant... un nazi, segons la Cornelia, però té també una part, mig amagada, que el fa més humà. Quan ella descobreixi aquest vessant ja no el podrà odiar tan a gust! Vull dir que no m’interessa construir personatges monolítics, seria massa fàcil odiar-los o estimar-los. Prefereixo paios amb les seves contradiccions, que són més reals.

P. També hi ha qui odia la Cornelia...

R. Ella és la comissària i té rivals. De tota manera, és cert que un enemic en comú uneix molt. Ho estem veient en la política, aquests dies! Però també a la feina: un cap odiat uneix tota una plantilla de treballadors.

P. Com escriu, per donar coherència a la història?

R. Des del principi tenia molt clar l’arc de les cinc novel·les de la Cornelia [en queda una, de la qual Ribas no avança res: només que serà l’última i que no cal que mori el personatge], però quan em poso a escriure ho faig oberta a tot. A mida que avanço vaig decidint moltes coses. No puc fer-ho tot en sec, fer un esquema tancat i després simplement desenvolupar-lo. M’avorriria terriblement. L’actualitat em dóna arguments: surten coses més interessants d’allò que tenia plantejat, per això és molt millor que l’esquema sigui obert.

P. Ha de seguir molt de prop la crònica de successos?

R. Per degeneració professional i per morbositat cultural, sí. En surten idees. No m’agraden, però, els casos de sang i fetge. Molts escriptors de novel·la negra, com alguns nòrdics, s’esplaien en els detalls truculents; a mi m’interessa més per què passen les coses, no cal que m’expliquin la carnisseria sencera amb tots els detalls crus i fastigosos, les descripcions de les punyalades...