Prohibim aquest llibre a la biblioteca?

El jove irat va assegurar que si el llibre El ala radical del Islam continuava allà en 15 dies, el cremaria. Un altre usuari va protestar perquè havien deixat una sala perquè Arnaldo Otegi donava una conferència. Un tercer, portaveu de més veïns, va acusar la direcció de voler islamitzar la ciutat perquè s’havien introduït llibres en àrab… També hi ha regidors que reclamen diaris de Madrid, polítics que exigeixen més llibres sobre cristianisme i altres que demanen la presència d’exemplars signats per tal o tal altre president…

Tots són casos que s’han donat en biblioteques públiques de Catalunya i els tres primers, en les del Prat del Llobregat, la Jaume Fuster de Barcelona i la de Palafrugell. Sí, hi ha molts graus de censura, que segueixen ben vigents al segle XXI i principalment intentant ser duts a terme per la mateixa ciutadania. Hi ha un protocol a Catalunya per aplicar quan un bibliotecari, a la primera trinxera de foc, s’enfronta amb casos així? “No”, diu tan rotunda com sincera Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat, que voldria que el col·lectiu professional, junt amb altres sectors del llibre, “creessin un consell que pogués intervenir i marcar pautes”, cosa que el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (BD) no veu malament, amb matisos.

El 45% de les pressions de censura a EUA es donen en blibiotecas d'escoles i per part dels pares (40%)

Des de la Generalitat poden fer poca cosa, afirma Fenoll, perquè “la xarxa bibliotecària catalana és bàsicament municipal, fet que deixa les decisions sobre prohibicions o censures a mercè del criteri i interessos del regidor de Cultura o de l’alcalde”, per la qual cosa advoca perquè la iniciativa vingui dels professionals. “No ens ho havíem plantejat però es proposarà ja en la propera junta”, anuncia Daniel Gil, president de BD.

Els arriben poques queixes d’aquest tipus de pressions, “però ens consta que existeixen”, diu Gil, que assegura que ho afronten “a partir de l’autoregulació, del bon criteri dels professionals, que tenen meridianament clar que han de ser neutrals, no vetar res, oferint lliurement informació al ciutadà perquè sigui aquest el que decideixi; el marc és tot el que quedi dins de la llei”. I que aquest model funciona ho prova que “no estem tenint grans problemes fins ara”. I se la juga, diu, afirmant sense haver-ho comprovat abans: “Segur que Mein Kampf de Hitler no és a la xarxa de biblioteques”. En efecte: de quatre exemplars, per exemple, al catàleg de la xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona, tres estan “exclosos de préstec” i el quart consta en una “prestatgeria de reserva”.

Desde 2005 s'han incendiat a París i els seus barris perifèrics 31 biblioteques

Gil, responsable de la Biblioteca Episcopal de Barcelona, no creu, no obstant això, que sigui necessari crear un organisme per regular aquestes situacions com sí que la té l’American Library Association (ALA) dels Estats Units, que analitza les queixes sobre obres conflictives. És més partidari de canalitzar-ho a través de la mateixa comissió deontològica del col·legi, que, admet, “encara no s’ha reunit aquest any”, però que “podria ampliar-se amb experts del sector editorial i jurídic; encara que cal fugir d’un excés de regulació que acabés amb l’autonomia que ha de tenir cada biblioteca”, alerta.

Els casos no transcendeixen (“aquestes situacions ens fan una mica de por i solen silenciar-se”, admet Fenoll), però hi són. Al col·legi professional saben que es donen, especialment, en biblioteques públiques. És la mateixa tipologia de centres que als EUA, on un 45% de les pressions es donen en aquest tipus de biblioteques, seguides de les universitàries (28%) i les escolars (19%). “Davant d’aquests desafiaments, es tracta de no deixar sol el bibliotecari que, en molts casos, tampoc no té formació per afrontar-ho; la decisió s’ha de convertir en una cosa comunitària, el tema ha de passar pel director del centre i el consell bibliotecari”, exposa la nord-americana Valerie Nyle, especialista en censura a les biblioteques del seu país i participant de la jornada “Nihil Obstat” del dijous passat al Born Centre de Cultura i Memòria, en el marc de la Setmana de la Cultura Prohibida que finalitza avui.

Nyle sap bé de què parla perquè als EUA les pressions són infinites: de mitjana, en reben unes 250 a l’any. I vénen per on menys s’espera: el 40%, dels pares, mentre que els mateixos mecenes de les biblioteques en són el segon gran focus (27%) i l’administració local en genera el 10%. Els grups de pressió són el 6%, el mateix percentatge que els nascuts en el si de les mateixes biblioteques. El govern federal només registra el 4% dels incidents.

El catàleg dels arguments recull tot el ventall ideològic possible de la intransigència: sexualitat excessivament explícita, homosexualitat, antifamília, satanisme tàcit... Nyle exposa casos que, juntament amb Kathy Barco, recull en el llibre True Stories of Censorship Battles in America’s Libraries: aquí hi ha autocensura de bibliotecaris que eliminen o releguen obres d’autors o suprimeixen llibres inclosos en lots de donacions, com el Mein Kampf hitlerià; o el d’un pare, representant d’un grup polític, que va demanar que es retirés d’una biblioteca escolar de Miami el llibre Vamos a Cuba perquè donava “una idea massa positiva de l’illa”. Va portar el cas al Tribunal Suprem i va guanyar.

La casuística a què s’enfronten els més de 143.000 bibliotecaris dels EUA no té fi en un país on s’han arribat a cremar exemplars de Harry Potter per “contenir elements de satanisme i ocultisme”; o es va vetar Els jocs de la fam, de Suzanne Collins, per “violenta i sexualment explícita, inadequada per a cert grup d’edat”. Fins i tot La caputxeta vermella va tenir problemes a Califòrnia pel vi que portava la nena a la cistella per a la seva àvia… Nyle ha detectat fins i tot el que bateja com “la censura silenciosa”, cada vegada més freqüent: “Els llibres polèmics són robats de les biblioteques o de les comandes per qui no els retornarà”.

El fenomen sembla invisible. “La censura flueix amb el silenci”, fa notar l’experta. La bibliotecària i sociòloga francesa Martine Poulain hi està d’acord. “A França, la premsa no ajuda gaire, encara que la culpa és nostra per no denunciar-ho”, diu. I així s’explica un silenci esgarrifós: des del 2005, a París i els seus voltants s’han atacat 31 biblioteques quan hi ha disturbis a les banlieues. “Molts dels qui van participar són usuaris: és preocupant que ataquin el seu primer lloc de sociabilitat”, reflexiona.

No sap solucions màgiques, però Poulain té clar que “els bibliotecaris no hem de substituir les lleis sinó respectar-les: tot allò que no estigui prohibit legalment hauríem de poder tenir-ho a les nostres biblioteques; nosaltres no podem decidir el que és bo o no per als usuaris; si de cas, són els governs els qui han de prohibir”. Tampoc vol donar un discurs pessimista, si bé creu que amb la fatwa a Els versos satànics de Salman Rushdie, el 1989, “va començar el gran retorn de la censura per motius religiosos i polítics”, que va culminar fa poc més d’un any amb l’assassinat dels 12 periodistes de Charlie Hebdo, “una situació que havia tingut avisos el 2001 i el 2005”, entre altres amb els atacs per les caricatures de Mahoma a Dinamarca. “Si no es vigila, el camí de la llibertat d’expressió és avui, amb tot, aquest”. Caldrà estar preparat.