L’art d’evadir

“Mare, jo vull saber / d’on són els cantants”, diu la cançó del Trío Matamoros, un clàssic de la trova cubana. Gràcies als papers de Panamà em pregunto una cosa similar. D’on són els artistes. Més ben dit, els col·leccionistes d’art. Pel que sembla, d’enlloc, si un lloc és allà on paguem impostos. I dels seus comptes bancaris en diuen offshore, que podem traduir com “de l’altre barri”, “de l’altre món”. Aha.

El mercat d’art va al seu aire, i molt, des de finals dels 80, quan els magnats van començar a comprar obres com Els gira-sols de Van Gogh. Els quinze gira-sols del quadre adquirit pel magnat Yasuo Goto en una subhasta a Christie’s no surten des del 1987 del gratacel vertiginós de la companyia d’assegurances Sompo de Tòquio. Els experts d’art ja no són els crítics, sinó els seus brokers i, ara, els seus enginyers fiscals. Amb ara vull dir que avui ho sabem. Més o menys. Els papers de Panamà ens n’expliquen alguna cosa: els artistes moderns van treballar de valent i van complir amb l’art, però els propietaris de les seves obres són de nota en l’art d’invertir.

És tanta la informació del dossier obtingut pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ en les sigles en anglès) i tantes les persones de rellevància pública d’arreu implicades que, potser, el que prova sobre el món de l’art resulta insignificant en comparació amb com s’ho munta Putin, posem-hi. Però és indicatiu de com van les coses del llegat de l’art modern, en diners i en el pla simbòlic. Té certa gràcia que ho sapiguem aquest 2016, centenari dels Dada, els artistes europeus que es van negar a anar a la guerra, aleshores en apogeu, i alhora van posar com un drap brut el mercadeig artístic del moment. Si els Dada aixequessin el cap al Cabaret Voltaire, renovat ara a Zuric, es petarien de riure.

El periodista Jake Bernstein n’ha elaborat un petit resum. Els documents revelen la identitat del propietari actual d’Home assegut, pintat per Modigliani el 1918, dos anys abans morir. Desaparegut fa cinc anys, ha estat el centre d’una dura batalla judicial. Un empresari agrícola, nét d’un galerista jueu francès espoliat el 1944, durant l’ocupació nazi de París, acusa la família Nahmad, cèlebre en el mercat internacional d’art. Els Nahmad ho han negat una vegada i una altra durant aquests cinc anys. Però resulta que la fosca societat que figura com a propietària del Modigliani des que es va subhastar a Christie’s el 1996, amb el nom d’International Art Center, creada l’any anterior, no té altres accionistes... que la família Nahmad i en particular, ara mateix, el patriarca familiar, David Nahmad.

Continuem amb els clàssics moderns. No se sap ben bé quines obres col·lecciona una bona part del món de l’art, però del que no hi ha dubte és que col·lecciona comptes offshore. Alguns són hereus d’artistes d’altíssim caixet, com una de les nétes de Picasso, la Marina. D’altres són col·leccionistes de bravura, com la branca espanyola dels Thyssen-Bornemisza, el magnat xinès Wang Zhongjun, la influent Ella Fontanals-Cisneros de Miami o els hereus dels grecs Basil i Elise Goulandris.

I uns tercers són inversors arribats a aquest negoci per amor implacable als diners i, també —si és que una cosa no va lligada a l’altra— per assegurar el futur de les noves castes dels estats i governs nascuts amb el canvi planetari del mapa des de la caiguda dels règims comunistes a partir del 1989: així la família del president d’Azerbaidjan, els Aliyeva; una de les filles, Leyla, establerta a Londres, es mou com un peix per les aigües internacionals d’aquest negoci i acompanya sovint el príncep Andreu. Tots es troben plegats en els papers de Panamà. És igual si el teu avi va ser Picasso com si t’acabes d’assabentar de qui va ser Picasso.

Els gira-sols de Van Gogh, artista que en vida va vendre un sol quadre, van marcar el punt de partida precisament quan es començava a gestar la caiguda del mur de Berlín. Ho vam saber després, esclar, però no deixa de ser curiós. El periodista nord-americà Marc Spiegler va escriure el 2005 que el mercat de l’art és “l’últim gran mercat no regulat del planeta”. Ja ho pot ben dir. La seva xifra de negocis no ha parat de créixer des d’aleshores: uns 48.300 milions d’euros el 2014. Tot i que l’any passat va disminuir una miqueta, ja que el Govern xinès es va veure obligat a dictar normes anticorrupció relatives a regals sumptuaris: en primer lloc, hi figuraven obres d’art.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF