Plensa es multiplica per dos

La presència de l'escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955) a la seva ciutat natal es limitava fins ahir a quatre escultures de la primera època repartides per la ciutat: una al Born, una altra a la Fundació Miró, una tercera al Museu Can Framis i Escullera, la quarta, a la confluència de la Via Júlia amb Nou Barris. Des d'ahir, un dels artistes més internacionals, amb obres i exposicions repartides per mig món, multiplica per dos el nombre dels seus treballs després de la inauguració al Palau de la Música de quatre obres més, que apropen els barcelonins a l'obra més recent i icònica de l'artista. La més impressionant és Carmela, un enorme cap de ferro colat de 4,5 metres d'altura que s'ha instal·lat a l'exterior del Palau, a la cantonada amb Sant Pere Més Alt. “La situació en aquesta cantonada virtual que no existia permetrà que el Palau es vegi amb uns altres ulls”, va dir l’autor després d'explicar que es va inspirar en una jove barcelonina per crear-la. Carmela és la primera oportunitat de veure a Barcelona una de les seves cèlebres obres amb forma de cap enorme, en què una jove amb els ulls tancats sembla immersa en els seus pensaments. “Va arribar un moment en què volia alliberar els retrats de la frontalitat, una cosa que té molt a veure amb la memòria i com guardem els records”. Per això, aquest cap de Plensa està aplanat per la banda posterior.

El 2014, l'anterior alcalde, Xavier Trias, va encarregar a l'artista una escultura que es veiés des de l'aire i que s'instal·laria al mar. Al final de l'anterior mandat ja s'havien fet els estudis d'impacte del vent i l’onatge per a aquesta gran obra de 52 metres amb làmines d'acer com si fos una malla i que se situaria a l'espigó del Gas, que separa les platges del Somorrostro i la Barceloneta. Amb el canvi d'alcaldia el projecte va caure en l'oblit. La setmana que ve està previst que se celebri el debat “Escultura a l'horitzó: skylines ideològics de Barcelona”, dins del cicle Valor!, que debatrà la idoneïtat o no de la seva escultura (un projecte que, curiosament, ni l'Ajuntament ni l'artista han explicat mai i que només es coneix per les informacions publicades a la premsa). “És curiós, no ho sabia. Ningú de l'Ajuntament s'ha posat en contacte amb mi ni m'han dit res”, va assegurar ahir. Quant a la possibilitat que l'obra no s’arribi a fer: “Els artistes intentem expressar les nostres idees amb projectes i exposicions, però arriben quan és el moment. L'escultura de Rio de Janeiro vaig esperar 30 anys a fer-la. No tinc pressa”. Més lacònic en referir-se a les exposicions promeses al Reina Sofia (després de concedir-li el premi Velázquez el 2013) i al Macba: “Doncs deuen ser en algun lloc”, es va limitar a contestar. “A la vida no hi ha res per casualitat, el que passa és que es fa esperar. La meva relació amb Barcelona és això, és esperar”, va reblar l'artista.

Carmela es quedarà en aquesta cantonada fins al 18 de setembre, si no es decideix el contrari. “Avui mateix un veí ens ha preguntat on calia signar perquè l'escultura es quedi sempre. Pot ser que d'aquesta manera espontània es demani que es quedi”, va explicar Mariona Carulla, presidenta del Palau de la Música. “A més, no molesta gens, incita a donar-hi la volta, casa molt bé amb el modernisme del Palau i es veu des de tot arreu, fins i tot des del meu despatx”, va fer broma Carulla.

La relació de l'artista amb la música ve des de lluny. Des de 1996 ha creat espais i objectes per a muntatges d'òperes i teatre. Fa unes setmanes Héctor Parra va estrenar a Conca una obra basada en uns poemes de l'artista que va ser tot un èxit. “Quan de petit m'amagava al piano del meu pare ja estava preparant l'exposició del Palau”, va assegurar ahir Plensa a la sala Lluís Millet, on s'exposen els busts de persones rellevants del Palau. Allí s'han instal·lat dues de les obres, Sanna’s dream i Rui Rui’s dream, “dues joves anònimes que amb els ulls tancats dialoguen entre si en silenci”. Les peces que es van poder veure a l'exposició del Museu de Ceret del 2015 estan creades amb basalt. La quarta obra és, com Carmela, inèdita: Silent music III. Està situada al foyer del Palau i també s'identifica ràpidament amb Plensa, ja que és una peça d'acer inoxidable blanc creada amb notes musicals que adquireixen forma d'home assegut sobre pedres de marbre.

Quant a aquesta experiència, Plensa la va qualificar de similar a “poder prendre un cafè amb Domènech i Montaner; m’imagino que allà on sigui serà feliç. No hi ha confrontació, només hi ha una història de l'art”, va sentenciar, per concloure que se sentia l'artista més feliç del món. “La vida ha estat generosa amb mi i amb les meves obres. Al meu pare li hauria agradat veure'm tocar el piano aquí, però era un desastre. El que ell no sabia era que hi havia altres possibilitats d'arribar al Palau”. Ahir Plensa se sentia, una mica més, profeta a la seva terra. Almenys, multiplicat per dos.