Terrorisme cultural (i 2)

A la pregunta que em feia dijous passat, “Què s’ha de fer per acabar amb l'Espanya negra?”, un bon amic independentista me la va respondre per e-mail amb un sol verb: “Anar-se’n!”. La resposta, d’una admirable candidesa, pressuposa que a Catalunya no hi ha negror. No n’hi ha? Un exemple: Jordi Pujol, cada dos per tres, es posava la cultura a la boca; però mai no va fer res ni va alçar la veu per denunciar el terrorisme cultural que s’infligeix als escriptors jubilats, els que més han aportat al país. Sí que va permetre (i potser incitar), en canvi, l’enriquiment il·legal de la seva família, un dels més desmesurats de tots els que hem vist a Europa darrerament. També hi ha, doncs, una Catalunya negra, patriòtica, nacionalista i ara independentista (l’últim i enèsim exemple, el de l’Ajuntament de la Seu, i els que sortiran!). Si ens n’anéssim, doncs, és obvi que també ens emportaríem la negror enganxada.

Però parlem dels autors. Un autor percep, amb sort, un 10% del preu del llibre. Si el llibre val 15 euros, l’autor en rep 1,5. Un ciutadà culte, que compri llibres, vagi al teatre, visiti museus, etc., necessita, com a mínim 40.000 euros bruts a l’any. Per guanyar aquesta quantitat, un autor català ha de vendre 26.500 exemplars cada any. Segons em diu l’editorial del meu darrer llibre, Poesia i veritat, sembla que se’n van fer 698 exemplars; d’aquests se n’han venut 380 en un any. He guanyat, doncs, després de la retenció, 524,87 euros l’any; però si amb aquest llibre i altres drets d’autor passo del salari mínim interprofessional, estic en fals: la Seguretat Social em retallarà la jubilació i, segons sembla, fins i tot em pot imposar una multa. Quan sento polítics que diuen que estimen la cultura, penso que seria divertit d’agafar un embut i fer-los empassar la mentida per la gola.

Si un escriptor es dóna d’alta d’autònoms per evitar no estar fora de la llei, la pensió de la jubilació se li retallarà per la meitat, encara que com a autònom no guanyi ni la meitat de la meitat retallada. La majoria dels escriptors hem hagut de treballar el doble perquè hem hagut de fer altres feines i, per tant, hem dedicat la majoria de les nostres hores d’oci a llegir, escriure i, amb sort, alguns hem publicat. Com a paga, ens rebaixen la pensió. No hi ha cap país a Europa on passi això. Només a Espanya, només a l’Espanya governada per uns polítics que tenen sous desmesurats i pensions desmesurades, i a nosaltres no ens deixen continuar escrivint, fer conferències o exercir qualsevol activitat artística. Escriptors i creadors són l’ànima d’un país; són el que potser quedarà quan tot se n’hagi anat. Hi ha moltes maneres de destruir l’art i la cultura, no tan sols la dels talibans. Hi ha la subtil manera dels nostres polítics, sobretot els més patriòtics. Reformulo, doncs, la pregunta: quan s’acabaran l’Espanya i la Catalunya negres?