Maria Antònia Oliver, premi d’honor de les Lletres Catalanes

Una escriptora i traductora prolífica que va aprendre català tota sola en una Palma de Mallorca dels anys seixanta on llavors això era encara més complicat. Ara feia uns anys que havia deixat d’escriure “però pensava reprendre-ho i el guardó ha estat com una injecció directa en vena de pa amb tomàquet i olives”. Aquesta vitalitat i aquesta trajectòria és una de les grandeses i de les virtuts de la prolífica autora Maria Antònia Oliver, un dels noms més significatius de l'anomenada  Generació dels 70 i que l’ha portada a rebre el 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El guardó, dotat amb 20.000 euros, se li entregarà en un tradicional acte el 6 de juny al Palau de la Música de Barcelona.

Nascuda a Manacor el 1946, Oliver és la tercera persona originària de les illes Balears que rep en els darrers cinc anys el prestigiós guardó, desprès del filòleg Joan Veny (l’any passat) i el també filòleg, historiador i editor Josep Massot (el 2012). I la quarta dona en tota la història del premi, desprès de Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001) i Montserrat Abelló (2008). "Veure la nòmina fa por pel pes intel·lectual de qui fou reconegut, però trobo a faltar més dones, com Maria Aurèlia Capmany o Carme Riera, per exemple; però això és fruit d'un dèficit d'atenció generalitzat i també editorial i periodístic: vivim en un patriarcat, encara", assegura l'escriptora, de sempre dona de caràcter i combativa.

Aquesta actitud l'ha ajudat a obtenir el guardó. "És un clar reconeixement a una trajectòria, a un compromís triple: amb la llengua, els països catalans i la literatura”, ha explicat el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. I si alguna cosa té Oliver és precisament això: personalitat i trajectòria. Aquesta darrera va començar el 1970 amb Cròniques d'un mig estiu, a la qual van seguir Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) i El vaixell d'Iràs i no Tornaràs (1976). En elles ja va mostrar una de les seves grans característiques, la utilització d'una diversitat de recursos i estils, virtut que va estrenar bevent de les rondalles mallorquines. Amb els anys ho estendria fins al gènere negre i des dels contes fins al teatre, passant per la novel·la i el guionatge.

És la quarta dona en tota la història del premi, desprès de Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló. “Trobo a faltar més dones”, diu Oliver

La seva voluntat omnívora va ser fruit d’una actitud que va caracteritzar també la Generació dels 70, que va voler tocar tots els gèneres per tal de normalitzar una situació cultural anorreada pel franquisme. Sempre, també, amb un català ben proper al de la gent del carrer i, en molts casos, amb voluntat de fons de denúncia sociopolítica, com s’esqueia al període del tardofranquisme. Molts d’aquests gèneres els va abordar des de la plataforma del col·lectiu Ofèlia Dracs. El premi reforça el reconeixement a aquella generació d'escriptors, que ja havien tingut un primer tast amb el guardó a Jaume Cabré ara fa sis anys. "Ho sento també com un premi a aquell grup de gent molt compromesa amb les lletres però també amb la societat: gairebé tots érem d'esquerres en moments en què era fotut ser-ho; jo mateixa vaig patir dos judicis; però el compromís polític no enterbolia la nostra literatura, que consideràvem primordial i que volíem fer amb molt rigor", recorda. Una tasca i una filosofia, la de d'aquell grup i, especialment dels d'Ofèlia Dracs, encara avui necessària: "Cal posar a l'abast de la gent el màxim de gèneres i obres que els permetin tenir el català en igualtat de condicions com a opció".

En aquella línia de compromís, en les produccions més carismàtiques d'Oliver hi va haver també el component de reflexió feminista, que va quallar a Joana E. (1992, premi Prudenci Bertrana) i Amor de cans (1995, premi  Ciutat de Palma-Llorenç Vilonga), aspecte que va tenir la seva vessant més popular amb la creació de la detectiu Lònia Guiu, nascuda a Estudi en lila (1985) i que va significar el debut en la literatura catalana d’una dona en aquest rol. Matava, així, dos ocells d'un tret: compromís social; però també compromís literari, omplint buits. En aquesta voluntat s'ha de llegir que es posés a traduir al català, principalment de l’anglès, autors tan cabdals com Virginia Woolf (de qui va traduir tres obres, entre les quals Les ones), Herman Melville i el seu seminal Moby Dick o el Mark Twain de Les aventures de Tom Sawyer.

“Els quatre anys del govern de Bauzá del PP han estat un desastre cultural per a les Illes”, assegura l’escriptora

Aquell component gairebé genètic d'Oliver encara és ben viu avui quan parla de la situació política. "Els quatre anys del govern de Bauzá del PP han estat un desastre cultural per a les Illes; jo espero que hi arribi l'empenta independentista de Catalunya: és un gran mirall per a nosaltres;  no veuré la independència dels Països Catalans però sí tinc l'esperança de poder veure la de Catalunya", exposa.

Una letal combinació de greus problemes de salut i la mort del seu marit, el també escriptor Jaume Fuster, va castigar la vida i la trajectòria literària d'Oliver: alguns fantasmes personals aparegueren ja en la que fins ara és la seva darrera novel·la publicada, Tallats de lluna, l'any 2000. Van haver-ne de passar set més per a que sortís el que és el seu darrer llibre publicat, els relats de Colors de mar... Des de llavors, silenci. "Vaig intentar durant molt de temps escriure una novel·la policíaca que reflectís en part el que estava vivint: la mort d'en Jaume, el meu trasplantament de cor... però no me'n sortia i ho vaig deixar estar; allò que 'viure era escriure i escriure, viure' que sempre havia defensat, ho vaig arraconar. Però fa molt poc m'ho vaig replantejar i tinc algunes idees al cap. I el premi, doncs mira... en el fons, no vull morir sense escriure".