El gran diccionari grec-català

Després que Bizanci hagués estat grega i macedònia, Constantí va batejar amb el seu nom aquest important enclavament que domina el Pont Euxí, l’any 336: es va convertir en la seu de l’Imperi romà d’Orient (llavors hi degueren parlar tant llatí, llengua oficial, com grec), fins que, passats uns quants avatars, Constantinoble va convertir-se, després de la mort de Teodosi I (395) i després de la caiguda de l’Imperi d’Occident, en la veritable supervivent de Roma, morta oficialment l’any 476, segons Mommsen. Dos segles més tard, sota el regnat d’Heracli I, la ciutat, ja alliberada de l’administració romana, es va convertir en la capital d’un imperi en què va decretar-se l’ús de la llengua grega com a llengua oficial. Amb tots els daltabaixos que la història presenta, amb escasses solucions de continuïtat, l’Imperi bizantí va esdevenir, més que el garant de la supervivència de determinades estructures administratives romanes, la capital d’un món de parla grega: així, a l’edat mitjana Bizanci va conservar un llegat —literari, filosòfic i historiogràfic— que a Grècia es va perdre gairebé del tot: el que no es va perdre a la Grècia continental ja s’havia perdut, al temps hel·lenístic, arran de la destrucció de la biblioteca d’Alexandria.

Tot allò que els ordes monàstics medievals d’Occident van conservar a cel·les i scriptorium —en especial, textos llatins—, va conservar-ho Bizanci del patrimoni intel·lectual de Grècia: no en feien gaire cas, ni ho estudiaven en excés, ni ho traduïen al llatí, perquè Bizanci estava tan dominada per la religió cristianogrega d’Orient com Europa va estar-ho per la religió de Roma; però hi parlaven grec, i així va ser fins que Constantinoble va ser presa, havent passat segles de conteses, per l’Imperi otomà el 1453: és ciutat turca des de llavors, i l’anomenem Istanbul. És cert que Aretes, arquebisbe de Cesarea, va fer que es conservessin obres de Plató, Euclides, Pausànies o Filòstrat; però ningú no les va divulgar més enllà de l’Imperi.

Occident no hauria revisitat mai més la llengua grega, possiblement, si no hagués estat per l’embranzida que va agafar la filologia clàssica tan bon punt els humanistes del segle XIV, i abans i tot, van descobrir que, abans de les grandeses de Roma, al continent hi havia hagut les de Grècia, veritable pare putatiu de la nostra cultura —el de debò, de sang, continua sent l’Imperi romà i la romanització: que ho preguntin als estudiants de Lleis—; però allò que va dominar els estudis clàssics a l’edat mitjana i al primer Renaixement van ser els autors llatins, llengua de l’Església, i, doncs, llengua viva (encara que els fidels no l’entenguessin, però ja feia el fet) fins al Concili Vaticà II, origen d’una gran devastació litúrgica. Petrarca plorava quan trobava, en un o altre monestir, en una o altra cort, un còdex en grec, llengua que no va arribar a saber prou. Però a partir de la figura de Lorenzo Valla (1407-1457), que ja sabia grec, el llegat antic en aquesta llengua va prosperar: una filologia molt seriosa (avui només practicada en unes quantes universitats) va restaurar i editar els grans textos grecs de l’antigor: Valla va traduir Tucídides; Filelf, Xenofont; Leonardo Bruni, Demòstenes, Plató i Aristòtil. Al final del segle XV, Marsilio Ficino va oferir la gran edició bilingüe de Plató —de qui l’edat mitjana quasi només havia conegut el Timeu—, estampada per Aldo Manucio, el que tenia la marca tipogràfica de l’àncora i el dofí. És cert que en aquesta resurrecció del grec hi van tenir a veure uns quants savis, ja de Bizanci, com Crisoloras i després el cardenal Bessarió, ja d’uns quants llocs de l’antiga Magna Grècia en què el grec s’havia conservat, com a Campània i a Sicília. Direu: quanta història farratgera! Sí; però no gratuïta.

El que hem assenyalat són exactament les peripècies gràcies a les quals a Europa tots els nens que feien el batxillerat sabessin grec i llatí fins ben entrat el segle XX, i, en canvi, no sabessin ni hebreu ni àrab. Com que aquest coneixement també pot acabar-se del tot si els plans d’estudi d’Occident continuen al ritme actual, hem de saludar amb entusiasme que la Fundació Bernat Metge i Enciclopèdia Catalana —que amb els seus diccionaris ens ha agermanat fins i tot amb la Xina i el Japó!— hagin portat a les llibreries el fruit d’una feinada tan ímprobe com inestimable: Diccionari grec-català. D’Homer al segle II —doncs, deu segles de llengua grega arcaica, clàssica i hel·lenística, amb totes les seves variants dialectals. Com que el Diccionari porta una magnífica “Morfologia grega” annexa, mapes i tot el que es vulgui, perquè està molt ben fet i més ben concebut, gairebé animaríem els lectors a aprendre, per fi, la llengua que es parlava tot pujant l’Acròpolis amb una petita pausa als replans dels Propileus. Ànim, lectors: sempre s’hi és a temps.