El Zika s’acarnissa amb les embarassades del Brasil

La calor de l'estiu de Salvador de Bahia fa encara més insuportable per a les dones embarassades l'espera a la sala plena de gom a gom de la maternitat Climério de Oliveira. Afligides pel virus del Zika, esperen els resultats de les proves del creixement del cap dels seus nadons. Ecografia rere ecografia. En qualsevol moment, els centímetres poden parar d'augmentar en la proporció desitjada: això significarà que el cervell ha patit una inflamació. En aquest cas, el diagnòstic serà el de microcefàlia, una malformació cerebral que va entrar al vocabulari de la por dels brasilers l'octubre de l'any passat i que ja ha afectat 3.893 nadons al país, 3.402 d'aquests en aquesta regió.

Asseguda en una de les cadires, l'Ana (nom fictici) mou els peus de forma obsessiva, cap amunt i cap avall. Explica que va tenir Zika als cinc mesos d'embaràs, però que el nadó es desenvolupava segons el previst. Fins ara, pocs dies abans del part. “L'ecografia ha mostrat que el cap ha deixat de créixer. Hem de fer més proves”.

En un altre racó de la sala, la caixera de supermercat Manoela Cardoso de Freitas, de 28 anys, embarassada de cinc mesos del seu primer fill, guarda a la falda els papers de les proves més recents. Va contreure el virus del Zika a l'octubre. Llavors va acudir a un hospital públic amb dolors a les articulacions i al cap, febre, diarrea i taques vermelles a la pell que li picaven molt. La llista dels símptomes, que ja persistien des de feia dues setmanes, va cridar l'atenció del metge, que va desconfiar de les nàusees i els marejos que havien sorgit algunes setmanes abans. Freitas es va fer una anàlisi de sang i va descobrir allà, a la sala d'emergències, que seria mare. El Ministeri de Sanitat del Brasil començava a confirmar durant aquells dies els rumors que el virus que assolava Bahia des de començaments del 2015 podria ser responsable de l'augment dels casos de microcefàlia. “Esclar que em vaig preocupar. Encara no sé què passarà, però confio en Déu”, va dir, poc abans d'entrar a la sala del metge. Va sortir poc després, desanimada i sense saber res segur encara: “Encara hauré de fer-me més proves”.

La nena Bruna plora contínuament, tant que de vegades sembla que s'ofegarà. El pare les va abandonar totes dues quan es va assabentar de la malaltia de la nena. L'Aline va haver de deixar la seva feina per poder estar amb ella 24 hores.

La primera generació d'embarassades víctimes del Zika afronta un ombrívol dia a dia ple de dubtes sense resposta. Transmès pel mosquit Aedes aegypti, el mateix que causa el dengue i la chikungunya, el Zika va arribar a territori brasiler el febrer de l'any passat. Mesos més tard va causar una epidèmia als Estats del nord-oest. Ha estat al Brasil, un país en el qual falten diners per cuidar fins i tot de les malalties més normals, on ha mostrat la cara més violenta, encara que quan va aparèixer, es va considerar gairebé inofensiu, un tipus de dengue lleu. En un país tropical acostumat des de fa dècades a hemorràgies mortals causades per malalties víriques, unes taques a la pell que picaven no van importar gaire. Això va implicar que no es portessin estadístiques oficials sobre l'extensió de la malaltia. En l'actualitat només hi ha un càlcul de persones afectades pel virus amb un ampli rang: entre 497.593 i 1.482.701. La falta de dades també impedeix que se sàpiga amb certesa quina és la proporció d'embarassades amb Zika que van tenir fetus amb microcefàlia. Tampoc se sap encara com actua el virus en el cervell d'aquests nadons.

De qualsevol manera, la principal preocupació d'aquestes dones no és científica. El que volen saber és què passarà amb els seus fills després que neixin. Però això tampoc se sap. Per això elles viuen una espècie de loteria sinistra. En funció de la zona del cervell atacada pel virus, els seus fills tindran dificultats de visió o de parla, o retard en el desenvolupament d'habilitats motores o intel·lectuals. “Tenim un percentatge significatiu de casos de paràlisi cerebral”, explica Janeusa Primo, coordinadora de l'Ambulatori de Neuropediatria de les Obres Socials Hermana Dulce (OSID, per les seves sigles en portuguès), una de les principals institucions filantròpiques de Salvador.

Embolicat en una manta blava als braços de la seva mare, en Daniel, d'un mes i mig, arriba al Centre Especialitzat en Rehabilitació d'aquesta entitat per a les sessions de fisioteràpia que ja formen part de la seva rutina. El seu rostre és igual al de qualsevol nadó, però el cap és 4,5 centímetres més petit a la part superior. Com tots els que pateixen microcefàlia, en Daniel acostuma a tenir els braços i les cames estirats tota l'estona. Les mans contínuament tancades. El seu cervell, expliquen els metges, els envia més senyals per contreure les extremitats del normal. Des que va néixer, va presentar dificultats inusuals per a la seva edat: va trigar dues setmanes a aconseguir mamar i no aconsegueix girar-se gaire cap al costat esquerre.

Tragèdia social

A la sessió d'avui gairebé no ha plorat. Per contra, fins i tot somriu, senyal que li agrada el contacte humà. Això ha sorprès els seus pares. “Sempre plora molt. Plora i crida de pur nerviós”, explica Valdinei Santos, de 33 anys, el pare. La família viu de l'ajuda dels avis del Daniel i sol·licitarà el benefici del salari mínim, 880 reals (211 dòlars), que el Govern federal paga a les persones amb discapacitat. Però passaran diversos mesos fins que comencin a rebre'l.

Companya de fisioteràpia del Daniel, la Bruna, de sis mesos, va néixer amb un perímetre cefàlic d'exactament 32 centímetres, al límit de la normalitat. “Després del part, el metge va dir que era una malaltia lleu. Llavors em va parlar de la microcefàlia”, afirma l'especialista en manicura Aline Falcão, de 22 anys. L'Aline no va presentar cap símptoma de Zika, però va començar a sospitar perquè quan estava al vuitè mes de gestació la seva mare va tenir la malaltia.

La nena Bruna encara no aconsegueix asseure's i plora contínuament, tant que de vegades sembla que s'ofegarà. El pare les va abandonar a totes dues quan es va assabentar de la malaltia de la nena. L'Aline va haver de deixar la seva feina per poder estar amb ella 24 hores. La seva vida s'ha convertit des de llavors en un anar i venir de metge en metge, d'autobús amb autobús, portant en braços una nena que sempre té els braços rígids i les mans tancades.