Puigdemont i els humoristes

El primer a fer brometa sobre la seva tofa va ser el mateix Carles Puigdemont al debat d’investidura quan, dirigint-se a Anna Gabriel (que fa molts mesos que suporta conyes de perruqueria), va dir que no volia assemblar-se a la CUP tot i que molts trobaven semblances en el pentinat de tots dos. Per tant, no és d’estranyar que aquest element s’hagi convertit en definitori a l’hora d’imitar-lo. Ho va fer Andreu Buenafuente, en el seu debut a Late Motiv. Amb una simple perruca i unes ulleres va aconseguir una imitació absolutament convincent. És clar que, pel que va dir, ho tenia molt fàcil: “No és que m'assembli a ell, és que jo sóc Puigdemont”. I, va continuar, “de nit faig riure a la tele i de dia al Parlament”. Un Puigdemont que, segons Buenafuente, es va pensar un cognom fotut perquè “poguéssim fer unes rialles”. I aquest és el segon element de Puigdemont que, segur, agafaran els humoristes: la dificultat fonètica que presenta per a un castellanoparlant. Això si no fan com Inés Arrimadas, que evita l’obstacle dient-li Casademont.

Ahir, el nou president va entrar a Polònia gràcies a Queco Novell, un veterà d’aquesta notabilíssima tropa d’imitadors. Va tenir un tracte més indulgent que Duran o la CUP i, òbviament, que Rajoy. Aquest Puigdemont es va presentar al Palau de la Generalitat amb dolços. Les metàfores pastisseres poden donar-li molt de joc en el seu cas. L’arribada de Puigdemont/Novell va coincidir amb el comiat de Bruno Oro, l’actor que feia de Mas. Oro, lamentablement, se’n va, però a Polònia no es creuen que Mas tingui gaires ganes de desaparèixer perquè ja han trobat substitut a Oro per mantenir viu el personatge. De fet, en un dels primers gags de la parella Mas-Puigdemont, el primer li ensenya un comptador on figuren els 48 milions de segons que té de presidència perquè, després dels 18 mesos “potser torno a venir, o sigui que no toquis l’alçada de la cadira, m’agradaria trobar-la igual”, li diu.

De totes maneres, les aparicions de puigdemonts a la tele no són cosa d’ara. Abans que el món, exclosos els gironins, sabés de l’existència de Puigdemont, a Barrio Sésamo, sèrie que va començar a emetre’s als Estats Units quan l’actual president de la Generalitat tenia set anys, ja hi havia un personatge que el presagiava i que aquests dies han recuperat les xarxes socials: Don Música. I torna a ser el pentinat, que també portava Phil Spector els dies que anava més discret, el detall que els agermana. Més val que sigui aquest, o les ulleres, perquè Don Música vivia una única, repetida, escena: no aconseguia acabar mai la composició que treballava. I sempre li calia l’ajuda de la granota Gustavo per liquidar la feina. Per cert, Gustavo és un periodista.

Però la broma més pesada que li han fet a Puigdemont aquesta setmana ha estat de la mateixa TV3. La sintonia de l’entrevista “institucional” que va emetre dijous era la mateixa de la sèrie House of Cards. Segurament qui la va triar ho va fer per altres criteris, sense cap voluntat d’enviar un missatge subliminal tan negre, però és que House of Cards va d’un polític sense escrúpols, mentider, que fa la traveta a qui sigui i que arriba a la presidència (dels Estats Units) amb les mans brutes de sang. Home, no sembla pas que siguin el mateix, ni de bon tros. És clar que potser la sintonia de House of Cards era un comentari, extremat però pertinent, sobre les intrigues dels darrers temps de la política catalana.