Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’hora dels valents

El que més em va omplir d’incertesa va ser l’apel·lació de Puigdemont a la valentia... Encara sort que el vell Aristòtil ens ensenya que potser massa valentia pot acabar en temeritat

No diré res del nostre nou president referit a la seva persona. Per aquesta qüestió remeto a l'excel·lent retrat que li va fer Antoni Puigverd diumenge passat a La Vanguardia. Puigverd esbossa algunes pinzellades del personatge dignes de tenir-se en compte. A mi, de totes em va deixar pensant el final del retrat: “No és un primera espasa. Però no desaprofitarà l'oportunitat”. Vaig saber de Carles Puigdemont algunes coses a través de les informacions que ens anaven donant els mitjans de comunicació. En assabentar-me de la seva meteòrica designació com a candidat a la presidència, vaig intentar rebobinar en la meva memòria alguna cosa que m'hagués cridat l'atenció de la seva tasca com a alcalde de Girona. Res que anunciés el seu destí actual. Per això vaig reparar amb un punt de sorpresa el to i la granítica seguretat que emprava en les seves paraules. He de dir que hauria estat molt ingenu per part meva esperar alguna cosa diferent de l'imaginable. Per alguna cosa havia estat triat com a candidat a la investidura. Per alguna cosa havia estat designat per Artur Mas.

No entraré en el que tots coneixen tan bé o potser millor que jo. Les bambolines. La tramoia. La representació. Els actes d'agraïment. Les paraules altisonants per emfatitzar el patriotisme d'una renúncia. I el patriotisme encara més gran demostrat pel candidat en acceptar la investidura, segons ell mateix ho va expressar dilluns en dimitir del seu càrrec. Les abraçades, els copets a l'esquena (gràcies, president, pel teu sacrifici!), les genuflexions partidistes. En això no es van escatimar esforços de teatralització (tot i que no cal esquinçar-se gaire les vestidures, que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou). Van faltar, això sí, les llàgrimes d'emoció incontrolable. Però per això feia falta ser massa bo actuant.

Per no haver-hi no hi va haver ni una declaració d’intencions entorn d’un probable diàleg que pogués reiniciar-se amb el Govern de Madrid

En el discurs d'investidura del candidat (ara president), repeteixo, no hi havia res que no s'esperés. No va haver-hi, com no podia ser de cap altra manera, declinació de qualsevol desconnexió amb Espanya. No va haver-hi, per descomptat, acceptació que el plebiscit del 27 de setembre no el van guanyar en vots Junts pel Sí i la CUP units en el seu destí comú. Per no haver-hi no hi va haver ni una declaració d'intencions entorn d'un probable diàleg que pogués reiniciar-se amb el Govern de Madrid, entre altres coses perquè el ja president de la Generalitat ahir mateix, en una improvisada roda de premsa al carrer, va menysprear Mariano Rajoy per la seva qualitat de president en funcions. (Per contra, sembla que tot el que va dir i va fer Artur Mas durant els tres llargs mesos que també va ser president en funcions va tenir un valor incalculable). Tampoc va haver-hi una proposta d'unir esforços amb els partits estatals d'esquerres, afins a un referèndum d'independència, per a una reforma de la Constitució a fons. Evidentment, no podia haver-hi tot això tan desgavellat en el discurs del candidat. I no hi podia ser perquè el candidat ja portava en el seu discurs la seva virtual declaració d'independència contra el 52% de la ciutadania catalana que no la vol.

Què va dir, llavors, de nou, el candidat el dissabte 9 de gener en la seva al·locució? Va dir que la prioritat és aprofundir en la desconnexió. Va insistir, amb no menys èmfasi, en l'excepcionalitat que viu Catalunya. (Suposo que per això un s'ensuma que en lloc de sentit comú regna sense mesura el sentit de l'excepcionalitat, i suposo que en aquesta excepcionalitat no caben la bretxa de desigualtat que s'ha instal·lat en la societat catalana ni la gent que només pot menjar una sola vegada al dia). És clar que també va parlar, perquè la CUP se sentís una mica compensada, de mesures econòmiques i socials de xoc. I va parlar de les miraculoses estructures d'Estat, evidentment. Però de tot aquest bla-bla-bla, a mi el que més em va omplir d'incertesa va ser la seva apel·lació a la valentia. Va dir alguna cosa així com que és l'hora dels valents i no dels covards. Aquesta idea la va tornar a repetir dimarts a Girona, quan va anar a presentar la seva dimissió com a alcalde. A mi això em preocupa molt, entre altres coses perquè no sé bé si jo no comparteixo la independència de Catalunya per un ideal d'autèntic federalisme o per alguna cosa tan poc prestigiosa com la covardia. Però encara sort que el vell Aristòtil ens ensenya que potser massa valentia pot acabar en temeritat.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS