Stefan Zweig i Sigmund Freud

Naturalment, els detractors d’aquesta teoria —Freud no volia atorgar-li el nom de “ciència”— diran que aquesta interpretació de l’anècdota és pura fantasia. Però si s’escorcolla arqueològicament en la relació entre els dos grans homes de lletres i d’esperit —al cap i a la fi, Freud va arribar a la psicoanàlisi per la via de la neurologia, però també pel camí de l’arqueologia, disciplina de la qual deia haver llegit més llibres que sobre psicologia—, llavors hom arriba a la conclusió que, cap als anys 1920, Zweig va començar a sentir-se en deute filial amb el seu company, i en part col·lega, vienès.

No es pot dir, de cap manera, que calgui haver llegit l’obra de Freud per escriure una novel·la sobre l’amor —Zweig en va escriure moltes—, però no hi ha dubte que, pel que fa a les embrolles de la passió amorosa, Zweig li devia molt al seu amic. Potser tots dos li devien moltes coses, sense anar més lluny, a les formes de l’amor —que han estat mutables al llarg de la història— que existien a Viena durant el primer terç del segle XX. Sigui com vulgui, hi ha molts aspectes de l’obra de l’un i l’altre que els agermanen. Quan Freud, en una altra carta, aquesta des de Viena, de 1937, va dir a Zweig que la teoria psicoanalítica podia haver estat un enorme esforç intel·lectual i un desafiament endebades, va acabar la carta amb una citació d’Horaci que convé tant a la teoria freudiana com a la idea que Zweig tenia d’Europa sobre el finis Austriae, tal com ho llegim a la seva obra pòstuma, El món d’ahir (en català, a Quaderns Crema): impavidum ferient ruinae, que in extenso es pot traduir com: “Encara que tot l’univers s’ensulsiï al seu voltant, la runa caurà damunt seu sense fer-li cap mal”. Aquest va ser en el cas de la teoria freudiana; menys el cas del destí d’Àustria.

En suma: va haver-hi una transferència tan òbvia entre Zweig i Sigmund Freud, un home de força més edat que el primer, que això es nota en moltes de les seves novel·les —és a dir, fantasies—, més i tot que en els textos assagístics seus. Així passa, per exemple, en una admirable novel·leta de Zweig ara publicada en castellà, recomanable sobretot per poder-hi espigolar precisament les relacions entre el pensament de l’un i l’altre autors: Stefan Zweig, Una historia crepuscular, traducció de Joan Fontcuberta, bona, com tot el que fa (Barcelona, Acantilado, 2015).

Vet aquí la història: un jove anglès de gran atractiu s’està en una residència principal, en un lloc indeterminat d’Escòcia, i amb ell els seus amfitrions, entre ells tres germanes de gran bellesa. Una nit calorosa, mentre el jove passeja pel parc annex a la casa, una figura femenina, com un fantasma, l’estreny i el besa furiosament. El jove, Bob, no sap qui és, llevat de saber que és una dona, i engrescar-se. Això succeeix tres nits seguides. Per una joia que la noia porta al canell, i que li deixa una marca octogonal al braç, Bob la identifica, tot esmorzant: és Margot. Llavors el seu amor agafa aquesta direcció i Bob exulta d’alegria: s’enamora. Però al cap d’uns quants dies, Bob veu que hi ha una germana d’aquella que porta la mateixa joia, Elisabeth. Era aquesta, i no l’altra, qui l’abraçava al bosquet. Bob es desencanta. Perd Margot i perd Elisabeth, i durà, més endavant, tota una vida indiferent a l’amor i a la societat.

Què ha succeït? Una cosa ben freudiana, al capdavall. El fetitxisme (la joia) ha portat Bob a enamorar-se, metonímicament, de la totalitat de la noia que la portava: suposadament i fantasiosament, Margot. Quan la realitat demostra que era una altra, el fetitxisme no permet desplaçar la passió amorosa cap a la veritable seductora, i el desig de Bob queda clavat en la primera, una amant només imaginada. La novel·leta ja està explicada, però no passa res: llegint ara l’obreta de Zweig, els lectors descobriran aquestes lleis de la passió amorosa, comunes a tota la humanitat, que fan que l’enamorament sempre hagi estat considerat com un èxtasi, com una malaltia enlluernadora, amb uns fonaments tirant a atzarosos.