El ciutadà transparent

El desembre de l'any passat, el Parlament va aprovar la llei catalana de Transparència. El text va obtenir llum verda de tots els grups excepte Ciutadans, Iniciativa i la CUP. La propaganda oficial la va posar d'exemple de com Catalunya era capaç de donar una altra petita lliçó més enllà de l'Ebre. L'Administració catalana, la nostra, pretenia col·locar-se així entre les més prístines d'aquesta Europa amb la qual somiem assemblar-nos el dia que la independència s'encarni entre nosaltres. En aquest trajecte, ens vanem d'estar a l'avantguarda: hem inventat l'agència tributària “col·laborativa”, no coercitiva, que generarà tan bon rotllo entre administrador i administrat que els ciutadans s'amuntegaran davant les finestretes per ser els primers a pagar impostos. Tot són exemples de com de bé fem les coses en aquest petit país. És paradoxal que els qui apuntalen aquest discurs autocomplaent siguin capaços de pontificar sobre les misèries que s'amaguen darrere de la pretesa superioritat moral de l'esquerra.

Trenta anys després de construir una Administració autonòmica tan ineficaç i napoleònica com l'espanyola, Catalunya assegura que vol posar la bondat humana al centre de la seva política. Segons el discurs hegemònic del sobiranisme, la nació catalana és un referent: som un poble exemplarment solidari —la Marató de TV3—; pagarem impostos per simpatia —Agència Tributària Catalana—; gaudim d'una Administració a l'altura de les nostres expectatives —llei de Transparència—. Per descomptat que tot això s'arrodonirà amb l'adveniment de la independència, que allunyarà la crisi i farà empal·lidir d'enveja les societats més pròsperes d'Europa.

La realitat mostra, no obstant això, la debilitat d'aquest discurs. Res es tradueix en fets quotidians. Segurament al capítol de pobles triats per la seva solidaritat, el lideratge català no estaria tan clar al costat de ciutadans de Lesbos, Lampedusa o Alemanya. El mercat —quant a virtuts— està més competit del que s'aprecia a vista d'ocell nacionalista. Això de l'Agència Tributària, millor que quedi per als anals de les ocurrències d'aquells que fins ahir només veien un enemic allà on hi havia un inspector d'Hisenda. En fi, sorprèn que aquestes coses puguin passar en un país que ha tingut durant 23 anys com a president un defraudador fiscal i com a hegemònic un partit amb 15 seus embargades pel cas Palau i que ha cobrat, suposadament, comissions del 3% a costa d'encarir l'obra pública.

Amb aquest ambient contaminat es va arribar a aprovar una llei de Transparència que en realitat i amb dades a la mà segueix frenant l'accés dels ciutadans a la informació. La llei catalana és millor que l'espanyola, per complir la màxima que en terra de cecs el borni és el rei.

En qualsevol cas, el funcionament del text aprovat pel Parlament no està a l'altura de la civilitzada Europa. Per exemple, a petició d'aquest diari —tal com es va publicar fa uns dies—, l'Agència de Salut Pública de Barcelona es va negar a facilitar la relació de restaurants amb problemes d'higiene, perquè “podria interferir en la investigació de les infraccions administratives que se'n puguin derivar”. Al Regne Unit, aquest país que tant agrada quan fa referèndums, es considera d'interès públic que els ciutadans accedeixin directament a la qualificació que la inspecció sanitària dóna als restaurants.

Aquesta mateixa llei catalana no obliga als partits a fer públic d'on procedeixen les donacions econòmiques que reben les seves fundacions. L'oblit en el text s'ha convertit en els últims anys en una mena d'estructura d'Estat a través de la qual alguna formació política ha obtingut finançament.

I finalment permetin una experiència directa. L'autor d'aquestes línies va sol·licitar en qualitat de subdirector d'aquest diari informació sobre contractes subscrits entre TV3 i productores privades entre 2013 i 2015. La resposta va ser que fer públiques aquestes dades podia afectar “drets o interessos de tercers”. No obstant això, les productores van ser informades per escrit de la identitat del peticionari —amb nom i dos cognoms— i la seva responsabilitat redaccional. L'Administració continua sent bastant opaca, però és infal·lible a l'hora de convertir en transparents els qui sol·liciten informació.