“Demà ja hauré canviat d’opinió”

Com ell mateix intueix, quan aquesta entrevista amb Albert Pla (Sabadell, 1966) arribi a les vostres mans, benvolguts lectors, ja no tindrà vigència. Ell ja haurà canviat de forma de pensar i sentir. Però s'havia d'intentar. Pla debuta com a novel·lista amb España de mierda (Roca Editorial). Ha acabat la prova de so abans d'actuar a la sala Galileo de Madrid. Arrenca l'entrevista?

Pregunta. Què se li ha perdut en un gènere suposadament estructurat com la novel·la?

Resposta. M'hi vaig posar un dia, una lletra em va portar a l'altra i... Esclar, pots fer moltes coses. Per exemple, a mi m'hauria agradat fer un espectacle sobre Leonardo da Vinci. I un altre sobre un tio que es converteix en peix. Un altre sobre un virus que ataca tota una població… però com que tens tantes idees… bah, vaig intentar buscar com un fil conductor i res, em vaig posar a escriure.

P. I com es va quedar quan en va veure el primer exemplar, quan va veure que en comptes dels seus desitjos de llibre ja hi havia un llibre?

R. No em vaig quedar de cap manera.

P. Tant li fot.

R. Noooo, m'agrada que hagi sortit, així m'ho he tret de sobre.

P. No caldria donar-li tanta solemnitat a això de publicar una novel·la, no? En la literatura espanyola ja hi ha massa professionals de la solemnitat.

R. A veure, jo d'això sempre n'he dit llibret, no novel·la. El vaig escriure estant de vacances a l'Uruguai, dret, amb nens per allà, amb amics, que si “mira això i allò” i “hahaha”, en dos mesos…

P. Li va sortir d'una tirada?

R. No, vaig haver de parar, parar per no seguir… perquè se't van acudint tantes coses que… i després cal repassar, corregir.

P. A la taula d'escriptura es pot parar. A l'escenari, no. S'assemblen en res o són mons antagònics? Pot sentir-se la mateixa solitud en tots dos?

El pitjor és quan algú té raó; per tenir-ne no em mataràs, hòstia!

R. És que quan actues sol mai t'equivoques. És impossible.

P. Perquè només rets comptes a tu mateix, només això.

R. Esclar. És més, els imprevistos a l'escenari són divertits. A mi és que sortir a l'escenari no… no em produeix ni nervis extres abans ni satisfaccions extres després. Surto, passo l'estona i me'n vaig.

P. Quantes poques coses sorprenen ja. Vostè, sí. La seva novel·la, també. És salvatge i divertida.

R. No ho sé.

P. El preocupa que hi hagi qui digui “i aquest intrús, què fa escrivint llibres?”.

R. Jo sempre he estat un intrús. Mai he estat ni el típic cantautor català ni sé res de rumba, però mira, he tocat fins i tot amb flamencs que m'han dit “va, fot-li!” i au, jo ni puta idea, i he fet teatre amb els millors directors i els millors actors i tampoc ni puta idea. Sempre m'he sentit un intrús. Però a tothom li passa el mateix, crec. No sóc únic en això.

P. Hi ha gent que opina de tot i tota l'estona, totòlegs que només fan soroll, no creu? No hi ha massa soroll, aquí fora?

R. La veritat és que sí. Però ignoro bastant tota aquesta gent. És tot molt invasiu. Però jo tampoc he estat mai gaire parlador, eh? Per exemple, els músics, per més que et parlin, descobreixes de debò el que diuen quan comencen a tocar.

P. La diferència entre si ets “no gaire parlador” o “totòleg del soroll” es nota, per exemple, en com se sent un a les festes…

R. Però jo, a les festes, sóc d'aquests als quals els mengen l'orella. Però a les entrevistes passa una mica també, eh?

P. Eh?

R. Sí, doncs que les meves opinions en un moment donat sembla que siguin meves i eternes, com si jo no pogués canviar d'opinió o d'estat d'ànim l'endemà. És que jo mai em...

P. … mai es reconeix a les entrevistes.

R. No, l'endemà ja he canviat d'opinió. L'home, quan no té raó, és una putada. Però el pitjor és quan la gent té raó. D'acord, tens raó, tu guanyes! I què? Perquè tinguis la raó no em matarà, hòstia. En pots tenir avui i demà, no.

P. Vol dir que les veritats d'avui a les vuit i deu en aquesta taula, entre vostè i jo, no són les mateixes de demà.

R. És que hi ha gent que és més papista que el Papa.

P. Els anomenats mitjans de comunicació de masses –encara que cada vegada amb menys massa– tenen culpa, en tot això?

R. Cadascú es guanya la vida com pot. Jo, els mitjans, doncs, no. Puc viure sense aquell embolic, perquè sé que és un embolic. Em fa feredat.

P. Això sempre ha estat així o en algun moment llegia diaris, veia la tele?

R. No, mai n'he estat gaire seguidor, m'he perdut molts presidents del Govern, i això. Jo no recordo qui era president del Govern quan vaig fer el meu primer petó.

Bataclan? Mentre hi hagi armes, es faran servir; i si no, que deixin de fabricar-ne

P. Però sí que deu recordar el petó…

R. Sí. Tampoc recordo si llavors tenia diners o no. Hi ha persones que sí, que recorden qui era el ministre d'Economia quan van anar de viatge a Segòvia. Jo no crec que la societat sigui tan important.

P. Com, la societat?

R. És clar que cal organitzar-nos una mica, però hòstia, deixa'm viure, no fa falta que estiguem 24 hores pendents de tot…

P. Un té de vegades la temptació, i llegint el seu llibre encara més, de creure que la música professional –gires, assajos, gravacions, fans…– deu ser una festa sense fi. Sospito que és pur prejudici i desconeixement.

R. Doncs no ho sé, jo sóc molt puntual, net, endreçat, no crido, arribo el primer i me'n vaig l'últim… el recorregut que surt al llibre, jo aquest any l'he fet tres vegades. I fa vint anys que ho faig. Si no t'ho prens amb calma, no es pot.

P. Escolti, a la novel·la es parla d'un atemptat amb bomba en una sala de concerts, amb molts morts. Què va pensar quan es va assabentar del que va passar a la sala Bataclan?

R. Em sembla lògic. Mentre hi hagi armes hi haurà gent que les utilitzarà. Per això serveixen, no?, per matar. I si estem així… si es tracta de matar-nos, doncs ens matem. I si no, que deixin de fabricar-ne. Si hi ha armes, es fan servir. Igual que les guitarres.