“Eliminaria tots els estats i en faria un de sol; que cadascun s’espavili”

Raimon (Xàtiva, València, 1940) viu una segona joventut als escenaris i un moment afectuós a València, on amb el canvi polític li arriben els reconeixements que li va negar el PP els 20 anys que va estar al poder. El seu poble l'ha nomenat fill adoptiu i la Generalitat Valenciana, que li acaba de concedir la seva alta distinció, commemorarà el 2016 l'Any Raimon amb una sèrie de concerts i actes. El 2 de desembre fa 75 anys, la majoria dels quals els ha passat cantant a contra corrent, i ho celebrarà amb un doble concert antològic a L'Auditori de Barcelona (amb les entrades esgotades), en el qual interpretarà cançons el ressò de les quals ha sobrepassat l'àmbit lingüístic català amb un impacte transgeneracional.

L'autor d'Al vent, amb una evolució musical que fa miques l'etiqueta reductista de cantant protesta, està en temporada alta. La seva agenda s'ha omplert de cites. “La meva intenció era parar després de L'Auditori per ordenar-me, fer cançons que tinc en projecte i tornar el 2017, però això de València afectarà els meus plans”, explica a l'estudi de casa seva a Barcelona, al costat de la Rambla, després de fer un tallat en una cafeteria de la plaça de Vicenç Martorell, on va viure Antonio Machín, a qui taral·leja amb solvència.

Pregunta. 75 anys no són una broma.

Resposta. Realment, no. Penses que per més que puguis fer, faràs menys del que has fet. Són faves comptades. Hi ha una data de caducitat que cada vegada s'acosta més.

P. Gran part els ha passat cantant. Ho celebra amb dos recitals.

R. En públic des dels 21 o 22 anys. A El Periódico se li va acudir celebrar-ho amb dos recitals. Jo volia fer-ne només un, però les entrades es van esgotar de seguida. Al principi estava pensat amb l'Orquestra Simfònica, però hi havia un problema de despeses que haurien encarit les entrades. I jo no volia entrades cares. Ho farem amb el grup que m'acompanya habitualment i serà un recital una mica més llarg per raons òbvies.

P. Està vivint un moment molt dolç amb València.

R. Sí, ha estat realment bonic, tot i que l'hostilitat encara hi és. S'ha vist a Xàtiva, on el PP va donar suport primer al meu nomenament com a fill predilecte i un mes després va votar-hi en contra. I amb Ciutadans, que es van abstenir perquè he fet la meva carrera fora de Xàtiva.

P. Com José de Ribera, el Españoleto.

R. I la majoria.

P. Ha dit hostilitat.

R. Sí, perquè el PP a València ha estat caïnita. Els qui no eren dels seus eren considerats enemics. Ho hem notat tots: els que cantàvem en valencià, la cançó tradicional, el teatre, el cinema… Ha estat horrorós.

P. Ha cantat menys a València del que ho feia en la dictadura.

R. Sí, tot i que València també va ser durant la dictadura un dels llocs amb més prohibicions. Vam tenir casos que fins i tot després d'haver passat la censura el governador civil els prohibia perquè "les cançons eren tendencioses". Però la dictadura era una altra cosa perquè cantaves en universitats, esglésies…, llocs on el governador civil no podia prohibir-ho.

P. La seva relació amb València no ha estat fàcil.

R. Mai. No sé per què però ha estat sempre complicada.

P. De fet, no la va esmentar en una cançó fins fa molt poc, a He passejat per València, sol, malgrat que en algunes lletres la identificava.

R. Sí, però tampoc hi havia posat Barcelona fins fa poc. Havia citat Madrid, però tampoc París. Això va com va.

P. Va ser determinant deixar València per Barcelona per a la seva carrera?

R. Si m'hagués quedat a València avui no em coneixerien ni al carrer Blanc. A València era impensable cantar i en català. Allà hi havia una dictadura sense el coixí social que hi havia aquí. Allà prohibien i la gent es resignava, i aquí la gent es manifestava. La diferència de reacció era molt forta. Aquí l'Església era molt subversiva i no era el cas d'allà.

P. Vostè desentonava als Setze Jutges: ni era fill de la burgesia ni les seves cançons tenien influència francesa.

R. Era un altre món. Ells tenien una altra manera de fer, més d'explicar una història en una cançó, més a la francesa, més recitativa, i la majoria no volia ser cantant. Quan jo vaig entrar era el més jove dels Jutges, després va venir Serrat, després Llach… Però en aquell moment el contrast era molt fort. Jo vaig sortir amb Al vent i el 1963 ja cantava Diguem no. Era una altra manera de fer les cançons.

P. És més difícil cantar avui en català a Espanya que durant la dictadura?

R. No sé si és més difícil, però es canta poc en català. I sobretot, als mitjans de difusió. Entre 1979 i 1984 se sentien cançons en català, en basc i en gallec, però a partir d'aquell moment ja només en raríssimes excepcions. En el meu cas personal, he cantat a Madrid, perquè Madrid és un altre món, però, per exemple a Andalusia, on havia cantat sovint, gairebé no ho he fet des de principis dels vuitanta. Una altra cosa són el País Basc i Galícia. Però això va lligat als mitjans de difusió. Ara mateix estan fent coses dels 40 anys de Franco i sembla que no hem existit. No volen que sigui així, però perduren tics de tipus franquista i aquesta idea que Espanya ha de ser uniforme, una, gran i lliure. I unitat de destinació, a través d'Europa, en allò universal. Això és així.

P. Les seves cançons van estendre ponts i van obrir vies de comprensió entre Catalunya i Madrid. Ara aquests ponts s'han esquerdat.

R. El que està passant amb l'independentisme no té a veure amb Artur Mas. Haurien de posar-se a parlar de debò. El que caldria buscar és una entesa per canviar la relació actual entre l'autonomia catalana i l'Estat espanyol. Si el que es fa és negar el problema i pensar que quan s'acabi el senyor Mas s'haurà resolt tot, serà un error d'anàlisi. La cosa està latent i si no es busca l'acord, el problema serà constant o pot créixer. No és un problema de Catalunya o un problema d'Espanya, sinó un problema de tots. I és un problema europeu també.

P. Estem en un punt sense retorn?

R. No he estat mai una persona independentista perquè no veig clara la creació d'un Estat sense més ni més. Una cosa és la voluntat i una altra la realitat. En la majoria de casos de la creació dels Estats o bé hi ha hagut raons internacionals, com en el cas de l'àrea d'influència soviètica, o bé ha estat el resultat gairebé sempre de la violència o d'una relació de forces i poders. Això no ho veig fàcil. Però també veig països en els quals hi ha diferents nacionalitats i s'entenen dins d'un mateix Estat amb tot el que suposa el fet de la democràcia, que és conflictiu perquè hi ha interessos diferents. El que cal veure és si es pot construir un Estat on càpiga altra gent que no sigui la uniformitat que volen donar, o que estan donant perquè estan recentralitzant-ho tot.

P. La independència tindria més avantatges que inconvenients?

R. La mida no és decisiva. Hi ha països que són petits i funcionen bé, i d'altres que són grans i no ho fan. Jo m'ho he plantejat i no ho veig fàcil. No m'ha seduït mai la idea de l'Estat. Si pogués eliminaria tots els que hi ha i en faria només un, i que cadascun s'espavili.

P. Es penedeix d'haver dit que no era independentista?

R. No. Llavors m'hauria penedit de ser jo. No sóc una persona que s'hagi criat a favor. He mirat de dir sempre el que penso i sempre hi ha algú que creu que hauria de dir una altra cosa. Amb les cançons m'ha passat el mateix. Quan em vaig posar a gravar cançons d'amor va haver-hi gent que pensava que només havia de fer Diguem no i D'un temps, d'un país. La gent es va quedar així així. A poc a poc ho van entendre. Com quan vaig posar música a Veles e vents d'Ausiàs March, que, a més a més, com deia el censor de Lleida, no s'entenia i podia haver-hi gat amagat.

P. Fer apetibles els textos medievals per a un públic contemporani no deuria ser una tasca musicalment fàcil.

R. Era una manera de buscar d'on venia i, sobretot, una idea per trencar el concepte del valencià com a faller i de paelleta. Ausiàs March trenca tots els tòpics que els valencians som tots així.

P. March era considerat pels llibres de text un poeta mediocre fins que vostè va començar a cantar els seus versos.

R. Deuria ser algun manual d'aquells… El més normal és que no sortís als llibres de text. El vaig descobrir el 1959 a la universitat i vaig estar deu anys furgant per veure per on podia entrar-hi, fins que vaig fer Veles e vents. Fins ara he posat música a 17 poemes seus.

P. Què el va enlluernar més? La tensió interna de March o la seva lírica?

R. March és molt conceptual, excepte en molt pocs poemes. Aquella mena de desassossec que té i la manera de plantejar l'amor com una batalla o lluita que de vegades, en molts dels versos, s'adapta al teu comportament personal i de grup en moltes situacions. Són poemes d'amor que et donen una amplitud molt forta.

P. I de Salvador Espriu?

R. A Espriu hi vaig entrar per la lírica. Per les Cançons de la roda del temps.

P. Esperanza Aguirre va invocar el seu Diguem no per atacar l'independentisme.

R. La poesia té un punt d'ambigüitat, però no fins a aquest punt. Això és un parany del llenguatge. La cançó diu no a la injustícia, a la gana, a la por, a les presons…

P. S'ha sentit instrumentalitzat sovint?

R. Durant la dictadura, des de l'esquerra (i sabent-ho) ja m'instrumentalitzaven. Jo pensava que era útil per a la lluita contra la dictadura. Després, quan les coses estaven més o menys al seu lloc, ja no em deixo instrumentalitzar si no hi estic d'acord.

P. Una de les coses que més li han demanat és que cantés en una altra llengua.

R. El 1963, després de guanyar el Festival del Mediterrani, va haver-hi ofertes perquè cantés també en castellà. Després, a la discogràfica Edigsa, i a través de Alberto Oliveras, el marit de Petula Clark, Claude Wolff va intentar que fes uns discos en francès a l'estil de Gilbert Bécaud. El 1966, quan vaig arribar a París per cantar a l'Olympia, la CBS, amb la qual vaig gravar tres discos, em va oferir fer proves en anglès. I després, quan vaig ser als Estats Units, el mànager d'un cantant important em va dir que si em quedava allí dos anys i cantava en anglès em convertiria en una celebrity.

P. Ha cantat per mig món en català. Com ha estat possible que s'hagi obert una bretxa amb una llengua minoritària?

R. El meu circuit no és el del nigth club, ni el dels estadis, sinó més aviat de gent amb un cert nivell cultural. A França, on hi ha un tipus de cançó més a prop de les paraules, hi ha una sensibilitat i un públic. O als Estats Units, on les verbal songs tenien un circuit cultural i universitari…

P. Fins i tot a Sud-amèrica, on va gravar alguns discos.

R. Vaig cantar allí als anys seixanta i setanta. A l'Argentina, l'Uruguai i Mèxic. Després, per diversos motius, vaig deixar d'anar-hi.

P. Ha hagut de pagar molts peatges per no deixar de ser qui és?

R. Diguem-ne peatges o el que comporta quan vas una mica contra corrent sense buscar-ho. Si no seguies el ramat, malament.

P. L'han volgut posar al museu de la resistència?

R. Això sí. A partir de principis dels vuitanta s'instal·la a la dreta la idea que els nois del món artístic que havien estat útils contra la dictadura, una vegada acabada la dictadura, ja no tenien sentit. Fos cinema, cançó, pintura, literatura… Era un pensament de la dreta que es va instal·lar a l'esquerra.

P. No ho van aconseguir.

R. Ara com ara, no.

P. La projecció política de les seves cançons li ha reduït les oportunitats com a cantant?

R. A mi no m'ha limitat, però a un determinat públic no li ha permès conèixer el que he fet. Però si no hi hagués hagut un públic que ha anat renovant-se no hagués pogut fer el que he fet.

P. Prefereix que li diguin cantant a cantautor?

R. Sí, perquè quan diuen cantautor pensen en una estètica. La meva estètica no és de cantautor. Si un cantautor és una persona que fa la música i la lletra, jo deixaria de ser-ho quan canto poemes d'Ausiàs March. Si a això li afegeixes que hi ha una estètica de predicador o d'estar en contra de tot el que existeix, doncs no m'hi sento identificat. El poc que he fet conforma un ventall bastant més ampli que aquesta estretor. L'estètica no és només una guitarra i un contrabaix. Jo això ho feia quan no podia portar més instruments ja que no sabies mai si et prohibirien l'actuació. Però he fet moltes més coses amb orquestres simfòniques i cors.

P. De l'austeritat d'Al vent a cançons com Parlant-me de tu o Soliloqui solipsista hi ha una galàxia.

P. A Al vent només faig servir tres acords. En sabia dos més, però tampoc era una qüestió de posar-los. De 1961 a 1979 jo cantava només amb la guitarra. El 1979 vaig incorporar un contrabaix i a partir del 1980-1981 començo a veure això de l'electrònica i el Roland, que em semblen interessants perquè ofereixen moltes possibilitats amb poc material, però a diferència de l'instrument noble, que està lligat a qui el toca, el so et ve preconfigurat. Després això ha evolucionat molt, però jo vaig decidir tornar als instruments nobles.

P. La censura va ser implacable amb vostè, però s'ha autocensurat més que l'han censurat?

R. No, jo intento ser precís i clar. Això sí que m'ha impedit fer algun tipus de cançó. He fugit de l'excés de paraules i això sí que m'ha condicionat. La censura es passava prèviament i la pauta era arbitrària. La feia la Delegación de Información y Turismo de cada província i el que podies cantar en una província, no podies en una altra. Espanya, com va dir algú, era una dictadura temperada per la mala organització.

P. Ha fet cançons que no cantarà mai?

R. He fet cançons que he estripat.

P. Quan un nou disc?

R. Mai se sap. Tinc tres cançons noves, que ja he cantat en públic, i algunes més en projecte. Estic intentant-ho.