Descomposició

El procés secessionista i la corrupció pujolista sotmeten la vida pública catalana a una descomposició accelerada. El partit d'Artur Mas, Convergència (CDC), mostra una putrefacció tan avançada que fins i tot el seu líder el va donar ahir per enterrat. Va assegurar que l'aliança de CDC amb dos grups satèl·lits per al 20-D preludia un nou partit. Però com que serà el seu i dels dirigents convergents i practicarà la seva política aprofitada, serà el partit de sempre: el dels pujolistes, –ara– separatistes. Els qui no han adoptat el nou credo i recelen dels pactes amb l'extrema esquerra antieuropea (la CUP) per salvar el seu líder amortitzat es van donant de baixa: en els càrrecs, en la militància, en el vot i en l'adhesió al solitari president en funcions.

L'acta de defunció de CDC no s'acompanya d'alegries entre els afins. La manifestació d'ahir de l'Assemblea Nacional Catalana per pressionar la CUP en defensa de reeditar la desastrosa presidència de Mas demostra que l'agitació contínua té límits; que la unitat és més feble del que aparenta, com va demostrar la contraprogramació d'actes de CDC i Esquerra, que van intuir un fracàs estrepitós, i que sense el descarat suport mediàtic oficialista el club de fans mobilitza un màxim de 2.000 fidels. A l'altra banda, les temptacions pactistes d'alguns dirigents de la CUP davant les súpliques de Mas van començar a rebre contestació al carrer.

El secessionisme s'ha acomodat en la paràlisi, a veure si el pas del temps sutura les seves fractures internes i li permet investir algun president. Res és pitjor. En les solucions immediates impedeix resoldre problemes urgents; i a mitjà termini, qualsevol president que depengui d'un programa de Govern dissenyat pels 10 diputats antisistema i del seu vot quotidià només podrà exercir com a Govern antisistema.

L'encerta, doncs, el Cercle d'Economia en reclamar un gir rotund per configurar una majoria parlamentària “estable i respectuosa amb la legalitat”, o si això no és possible, la convocatòria de noves eleccions. I és que la resolució parlamentària de ruptura signada per CDC, Esquerra i la CUP ha produït “des del minut u” conseqüències molt negatives per als catalans. El deute ha estat rebaixat a bo porqueria, i grans grups empresarials han anunciat el trasllat de les seus fora de Catalunya: ho ha fet el del president dels hotelers barcelonins, Jordi Clos (Derby), i el holding de la primera companyia d'aigües, Agbar (Suez Environnement), que s'han afegit al del líder agroalimentari Vall Company o al de la pròspera tecnofarmacèutica Grifols. Presumint potser la ignorància dels seus votants, el candidat pujolista per al 20-D, Francesc Homs, atribueix aquestes desercions a raons fiscals o de cohesió: com si s'haguessin modificat en els dos últims anys!

I el reforç del control del Govern espanyol sobre els recursos del fons de liquiditat autonòmica (FLA) a la Generalitat no tindria justificació si no hi hagués hagut la resolució rupturista. Fins ara, ni un euro del FLA ha anat a sufragar activitats il·legals. Però és que cap institució havia proclamat oficialment la seva determinació de no acatar la legalitat constitucional.