Una qüestió delicada

Aquests dies, al meu barri del Guinardó, m'he dedicat a preguntar, com qui no vol la cosa, pels atemptats gihadistes a París. Volia saber quina era la reacció de la gent, gent corrent, mestresses de casa, reposadors, farmacèutiques, lampistes. I més o menys tots, al súper, a la fleca, a la fruiteria, m'han contestat el mateix. “S'ha d'anar contra ells”. Ningú ha dubtat ni un segon a donar-me aquesta resposta tan expeditiva. Fins i tot hi ha hagut els que, sense que jo els ho arribés a preguntar, s'han sentit obligats a donar la seva opinió, tal és la importància que donen als tràgics esdeveniments.

“I a vostè què li sembla?”, m'ha interpel·lat un de sobte, agafant-me d'improvís. “Un horror”, he aconseguit balbotejar, com si invoqués gairebé les mateixes paraules que va pronunciar Kurtz cap al final d'El cor de les tenebres, de Joseph Conrad (que, per cert, va servir d'inspiració perquè Hannah Arendt escrivís Los orígenes del totalitarismo). Les respostes han estat semblants. Es demana justícia i el veredicte ha estat definitiu. “Amb aquesta gent no es pot tenir compassió”.

A mesura que sentia les sentències, m'ha semblat que els seus destinataris no només eren específicament els terroristes de París, sinó també tot el que tingués a veure amb el seu hàbitat cultural, religiós i ètnic. Déu meu!, he exclamat internament, si a algun partit polític, de cara a les pròximes eleccions del 20 de desembre, se li acudeix esmentar aquesta massacre, els vots que s'emportarà! Per això mateix m'ha vingut a la memòria una resposta que va donar Pep Guardiola, amb motiu dels crims de les nenes d'Alcàsser, ja fa més de dues dècades, quan un periodista, ateses la indignació i l'alarma social que aquell terrible fet havia provocat, li va preguntar què n'opinava i, sobretot, què opinava de la pena de mort que alguns exigien aquells dies. L'actual entrenador del Bayern va mirar fixament al seu interlocutor i li va contestar: “Aquesta és una qüestió molt delicada”. Doncs això mateix penso jo sobre el que va passar divendres a París. Aquesta sang vessada tan absurdament, aquesta bogeria, aquest odi tan descomunal cap al proïsme, s'ha d'estudiar amb molta serenitat, sang freda i molta política. Justament tot el contrari del que acaba de decidir el Govern socialista francès.

El comerç d’armes (legal i il·legal) també s’està fregant les mans

El primer èxit que ha aconseguit el terrorisme gihadista, després de la seva matança, és fer que el Gabinet de Manuel Valls hagi emprès més mesures policials. (Em sembla que tornarà la llei no escrita de la mala pinta). Vegem aquestes mesures, resumides aquest dimarts en aquest mateix diari. “Atorgar més competències a la policia perquè faci escorcolls domiciliaris sense ordre judicial prèvia”. És veritat que França té l'enemic a casa, però ¿no hem estat alertats per sociòlegs, politòlegs i especialistes en la matèria que els espais marginals i marginats de la confortable societat del benestar francesa, les tristament famoses banlieues, són font de malestar, frustració i infinit ressentiment cap als que no han fet res més que mirar-los sempre per sobre de l'espatlla, sense explicar l'enorme pes negatiu que té dir-se Mohammed a l'hora d'accedir a un lloc de treball?

Sembla que aquest atemptat també contribuirà a pal·liar una mica l'atur francès. El Govern gal anuncia que es contractaran 5.000 policies, 2.500 funcionaris judicials i 1.000 supervisors de duanes més. Això és una bona notícia, suposa 8.500 consumidors més que activaran el mercat interior. El comerç d'armes (legal i il·legal) també s'està fregant les mans. “Anul·lar totes les retallades previstes fins ara en la despesa militar”, se'ns anuncia. “Augmentar els bombardejos a Síria”; aquesta és també una altra gran notícia per als fabricants: com més bombes es llancin més bombes s'hauran de fabricar i vendre, i faran guanyar molts diners.

Però de com aturar i neutralitzar els centres d'incubació de l'odi, no se'n diu ni piu. No es parla d'inversions en despesa social, en formació professional per a les capes de joves francesos desocupats (perquè els nois que metrallen francesos són també francesos, o no?) que pul·lulen per les banlieues, o pel barri de Molenbeek, de Brussel·les, sense solta ni volta, com adeptes potencials al sacrifici per Al·là. Es dóna la circumstància que respecte al terrorisme gihadista, els governs, siguin de dretes o d'esquerres, coincideixen en el diagnòstic i en les mesures. La mateixa reacció visceral i repressiva. I, sobretot, la mateixa xerrameca patriotera i euroetnicista. En lloc de veritable europeisme igualitari, social i solidari.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari