A la trinxera del Procés de Barcelona

El Procés de Barcelona va començar fa 20 anys i sembla que Senén Florensa és l'últim home dempeus defensant-lo. El Procés de Barcelona havia d'unir econòmicament i fer progressar els pobles de la Mediterrània, però el seu llegat té escassa influència en la geopolítica i la pacificació dels incendis que cremen a tocar de casa nostra. Florensa té una manera de parlar que expressa vitalitat i alhora un punt d'extenuació. Enumera pedagògicament multitud d'activitats que realitza l'entitat pública que presideix, l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), però és conscient que les coses no rutllen com molta gent esperava d'organismes com la Unió per la Mediterrània (UpM) o d'una potència a la regió com és Espanya.

Florensa (Valls, 1950) és un conversador extraordinari i un niu d'experiències. Ha estat ambaixador d'Espanya a Tunis (2000-2004) i cònsol a Berlín (1992-1996). Va ser membre del Comitè Organitzador de Barcelona'92. Ha ocupat càrrecs a l'Executiu espanyol i català. La seva trajectòria es remunta al Govern d'Adolfo Suárez, on va ser assessor de política exterior. Com a president de l'IEMed viatja sovint a països en conflicte. Assegura que no pateix per la seva integritat i somriu recordant el 23-F tancat a l'oficina, de matinada, esperant un futur incert, o la vegada que ETA va disparar dos trets contra casa seva a Berlín.

“Espanya té un prestigi enorme”

L'entrevista se celebra al seu despatx de la seu de l'IEMed, compartint edifici amb l'escola de funcionaris de la Generalitat. L'IEMed és una de les llavors que van brotar en el Procés de Barcelona. Florensa demana al fotògraf que no el retrati posant a la finestra del passadís; vol que a la imatge surtin papers, documents que il·lustrin que a l'IEMed s'hi treballa. La junta de govern de l'IEMed està formada pel Ministeri d'Exteriors, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona. El responsable de premsa de l'IEMed m'havia advertit que amb Florensa podríem parlar de tot menys de la situació política a Catalunya. Florensa no rebutja cap pregunta però no es mulla sobre el conflicte sobiranista perquè assegura que aquest no té cap mena d'efecte en l'operatiu de l'institut, perquè les tres institucions “sempre han compartit els mateixos objectius” pel que fa a la política mediterrània.

Al Procés de Barcelona crèiem que si ajudàvem els països àrabs al desenvolupament econòmic i social, ells es comprometrien a acceptar com a valors fonamentals la democràcia i els drets humans

Florensa relata la reconstrucció del cos diplomàtic espanyol acabat el franquisme: “D'anar pel món obrint camí, intentant que et fessin un lloc” a “l'enorme prestigi que té Espanya al món; menys aquí, curiosament”. Florensa també defensa que la Transició va ser “un èxit enorme”. Confessa que quan es jubili, el seu somni seria viatjar a tots aquells indrets on va culminar projectes des de la direcció de Cooperació del Govern espanyol (1996-2000). Enumera els plans de restauració de patrimoni històric que van posar en marxa a la República Dominicana i l'Equador, o la cautela amb què van iniciar un programa de formació i democratització de la policia de Moçambic, sota l'empara de l'ONU i amb guàrdies civils gallecs, “perquè s'entenien en portuguès”. Va ser una jugada d'ell, explica, que Espanya apostés als noranta per la cooperació en països de la lusofonia, cobrint el buit que deixava la poca acció de Portugal.

L'evolució de la diplomàcia espanyola, tal com la descriu Florensa, comença amb l'aristocràcia del segle XV que es costejava ella mateixa la representació diplomàtica –així es va crear la primera ambaixada, la del Vaticà– a la meritocràcia actual que, segons ell, permet que un noi de Valls d'origen humil hagi assolit posicions tan elevades. L'escola diplomàtica no només forma ambaixadors i cònsols, funcionaris de la UE i de l'OTAN; molts dels seus estudiants treballen per a multinacionals que han d'obrir camí en nous mercats, diu Florensa: “Les grans companyies han entès que necessiten un senyor que els ajudi a entendre què passa a Líbia. Indra, que munta els sistemes de control aeri a aeroports de tot el món, no és casualitat que al davant hi hagi alguns diplomàtics. O que Técnicas Reunidas estigui gairebé íntegrament dirigida per diplomàtics”.

L'explicació que ofereix el director de l'IEMed de la crisi al món àrab i al Magrib comença amb la desfeta de l'imperi otomà i acaba amb l'expansió actual de l'Estat Islàmic. El resum seria aquest: els processos de modernització i de laïcisme fracassen quan acaben convertint-se en dictadures monolítiques. La reacció és el retorn a les arrels glorioses del passat i a la identitat religiosa. El punt d'inflexió que inicia el canvi, segons Florensa, és el 1967 amb la Guerra del Sis Dies, quan Israel destrossa en un tres i no res la coalició d'exèrcits àrabs.

Els errors del 1995

Espanya té un prestigi enorme a tot el món; menys aquí, curiosament

Florensa és especialment sever sobre els obstacles que s'ha trobat el Procés de Barcelona. D'una banda, admet un problema dels objectius establerts el 1995 amb la declaració d'intencions del Procés de Barcelona: “Amb el Procés de Barcelona vam voler fer una cosa que valgués per a tothom. És veritat que aleshores no hi havia cap democràcia al món àrab. Però hi havia la teoria possibilista que si els ajudàvem al desenvolupament econòmic i social, ells es comprometien a acceptar com a valors fonamentals la democràcia i els drets humans. La mateixa evolució econòmica i social portaria a una modernització de les seves institucions. El que passa és que això no va ser així. Els règims autoritaris del món àrab es van atrinxerar. Deien que sí, que acceptaven tots els valors de la Declaració de Barcelona del 95, però no ho van posar en pràctica i van posar totes les pegues possibles a totes les organitzacions que volguessin predicar els drets humans, la democràcia i la corrupció”.

Multiplicar per 10 l’ajut financer

També hi ha obstacles financers. En ple drama dels refugiats sirians, amb el caos castigant Líbia, la democràcia tunisiana atacada pel terrorisme islàmic, una institució com l'IEMed, explica Florensa, ha patit una “reducció severa” de pressupost degut a la crisi, compensada en part gràcies als fons comunitaris. També alerta de la necessitat urgent d'invertir més en països en risc d'inestabilitat: “He dit per activa i per passiva, davant dels comissaris europeus i per escrit, per exemple, que cal multiplicar per 10 l'ajut que estem destinant a Tunísia, perquè els estan atacant i volen ensorrar la seva economia. Ara hi estem dedicant 200 milions d'euros que es destinen a finançar projectes com modernitzar la duana, la formació professional, la gestió dels hospitals... Quan parlem dels tercer rescat de Grècia parlem de 85.000 milions. De 85.000 milions a 200... Queda clar que no anem enlloc. I Tunísia es va prendre seriosament el Procés de Barcelona! Els deixem penjats i això no és una resposta seriosa”.

He dit davant dels comissaris europeus que cal multiplicar per 10 l’ajut que estem destinant a Tunísia, perquè els estan atacant i volen ensorrar la seva economia

Davant la il·lusió d'Europa de veure moviments democràtics triomfants arreu del món àrab, Florensa concedeix que el lent progrés polític del Marroc és un model d'èxit: “Al Marroc han tingut una transició ordenada. La tradició del poder dóna legitimat política històrica al rei, però és que també la té religiosa. El plus de legitimat que té el rei del Marroc és enorme. I això li facilita la gestió del país. I sense el trauma revolucionari, el resultat és fantàstic”. En 25 anys de relació professional amb el Marroc, Florensa considera que el fet més increïble per a la transició democràtica és quan el 1998 Hassan II va fer fora el seu primer ministre fidel, Abdellatif Filali, i col·loca al càrrec el líder socialista a l'exili, Abderraman Youssoufi: “Es va ficar a la butxaca els moviments d'esquerres”.

L’error de Sarkozy

Demano a Florensa si és possible que el Marroc acabés sent en el futur un cas com el turc i aspirés a ser membre de la Unió Europea: “El Procés de Barcelona és una immensa operació política però té un motor econòmic. A base d'ajudar al seu progrés econòmic, volem que s'acostin a la UE i anar construint a la Mediterrània una associació. No intentem que esdevinguin membres de la UE sinó que esdevinguin socis del món europeu, el que tècnicament anomenem mercat interior. Però no només la facilitat de comprar i vendre, sinó adaptar les seves estructures, legislació, institucions, perquè és el seu món. Els països del Magrib, entre el 70% i el 80% del seu mercat exterior és amb la Unió Europea.” Florensa recorda, com a exemple, quan el departament de cooperació espanyola, a finals dels noranta, va tirar endavant des d'instituts professionals valencians la consolidació local a Tunísia i al Marroc de la certificació de qualitat industrial a escala europea.

Florensa admet que la integració del Magrib i el món àrab a la UE pot avançar molt però sempre tindrà el límit d'integració en institucions polítiques, “perquè si no hauríem d'estar negociant adhesions. Però haurien d'integrar-se en polítiques estructurals europees, com l'agrícola. Cal anar construint aquesta comunitat euromediterrània de països. Per això mai ens va semblar bé que el senyor Sarkozy ho anomenés la Unió per la Mediterrània. Ell no estava proposant una unió mediterrània perquè, en cas contrari, estaria deixant fora les institucions europees i països com Alemanya o Anglaterra”.