L’alegria de la casa

Va canviar la cultura literària en llengua espanyola, diu el Nobel Mario Vargas Llosa. I va canviar, sobretot, la vida de tots aquells cadells del boom que la van seguir on ella va voler. Els va dedicar el seu temps i els seus somnis, i ella va ser el malson de tots, però també la seva alegria. Quan Juan Marsé va fer 60 anys li va organitzar a la seva casa de la Diagonal una festa en la qual l'editor Mario Lacruz va tocar al piano As time goes by; quan a Gabo li van donar el Nobel a Estocolm, ella va remoure el món de les floristeries perquè la ciutat sueca s'omplís de les flors grogues que degustava el d'Aracataca. Quan els seus amics celebraven l'aniversari i qualsevol circumstància feliç de la vida, ella s'espavilava perquè hi hagués cava arribat directament des d'una empresa catalana.

I també hi era a les males. Va fer l'impossible, quan va morir Manuel Vázquez Montalbán, perquè un dels seus fillols més propers fos portat a Barcelona des del llunyà Bangkok en el qual s'havia complert la tremenda premonició d'un poema propi. Aquell dia en què Manuel ja era passat i tristesa en la seva ànima, Balcells va dinar tota sola a casa; al fons del saló en el qual transitava de la malenconia al repertori d'ordres que donava sempre, una fotografia gegantina de Manolo V pujat a una escala. En un moment donat d'aquesta cerimònia gairebé secreta de comiat, ella va aixecar la mà i li va dir, dirigint-se a l'home que ja era memòria i fotografia: “Aquí estem, Manolo, ja ens veurem”.

Quan li van donar a Mario Vargas el Nobel, fa cinc anys, ella es va desplaçar a Estocolm, igual que anava a tot arreu, desafiant la llei de la gravetat de les seves pròpies malalties, i ningú va saber que se n'anava. Se'n va anar amb l'elegància amb la qual va dissimular l'angoixa i el dolor però (com aquella dona de la qual va escriure Hemingway) mai va estar trista un matí. I és que havia mort el seu marit. Era discreta com un secretari d'Estat, i loquaç només per dissimular amb paraules i rialles el que no volia que se sabés. Ella tenia un negoci, deia, i això era incompatible amb compartir secrets i amb tenir més amics que els que cabien a la seva agenda petitona i de butxaca.

Quan vaig estar a casa seva, fa una mica més d'un mes, seguint aquell dictat seu que convocava amb imperiositat la gent, per saber d'ella, per resumir el que passava, per saber més del que ocorria en el periodisme o en la vida, va organitzar el dinar com si estigués duent a terme una obra d'enginyeria. Sempre era així. Començava i acabava bé les coses, i en aquell moment ja la salut la cridava imperiosament al pessimisme, del qual mai va fer gala. Qualsevol cosa, la més simple, la més complicada, tenia en ella una experta en una cosa inagafable, gairebé secreta: la capacitat d'ordenar, de posar al seu lloc les paraules, les esbroncades i els somnis. Aquella vegada només somiava, afegint misteri al futur. Per fi, vendràs l'agència, Carmen? “Això t'ho diré a tu, que ets periodista!”

Reia com he vist riure, amb tantes ganes, poca gent; tenia una memòria que no es basava només en la seva capacitat per anotar-ho tot tota l'estona, sinó en la intuïció, en l'habilitat per ajuntar un punt amb un altre i emplenar els buits amb l'interrogatori eficaç al qual et sotmetia.

No només ha mort Carmen Balcells; ha mort, sobretot, una intel·ligència que no ha conegut gaires iguals en l'ofici d'intermediari entre el talent i el lector; una tasca que va ser decisiva i que va desenvolupar amb un talent feroç i emocionant. A més, i això sembla mentida que es pugui dir d'algú que amb tant rigor va desenvolupar l'ofici, va ser sempre, també, l'alegria de la casa, de qualsevol casa on fos.