Uns ‘selfies’ amb el ‘Pasquis’

El Poble-sec més multicultural. Caminar pel carrer Blai del Poble-sec és fer una immersió en una de les zones més multiculturals de la ciutat. A Pasqual Maragall li agrada aquesta diversitat i per això Blai s’ha convertit en un indret reincident per passejar-hi. També s’agraeix que no hi passin cotxes i que en les hores que nosaltres hi anem no hi hagi xivarri. A Maragall, com a bon amant de la música, mai no li han agradat gaire els ambients sorollosos, però des que té alzheimer encara suporta menys els crits, els sorolls de les màquines que trituren voreres i el del trànsit més agressiu.

Sorprèn comprovar com encara és reconegut per generacions joves i també per ciutadans que estan instal·lats a Barcelona des de no fa gaires anys procedents de diferents punts del món. En un bar marroquí ens demanen poder fer-se una foto amb el “senyor Maragall” mentre ens serveixen un te amb menta a la manera de Fes, que no ens volen cobrar però que paguem religiosament.

Abans d’abandonar el Poble-sec ens acostem fins a aquest carrer que té nom de poeta i que ja no és tan brut com el canta Joan Manuel Serrat. A la porta de l’escala on va néixer i va viure el cantautor més barceloní i més bon lletrista sobre la ciutat, hi ha una placa. Aquest és l’objectiu del nostre selfie del dia.

En una altra rambla urbanísticament recent, com la del Raval, hi arribem una tarda que coincideix amb la Fira de Sant Ponç. Ens allunyem del brogit del carrer de l’Hospital i de les paradetes de fruites confitades i d’herbes aromàtiques, que reben visitants de tot Barcelona, per seure en un petit cafè del passeig. Fem el que podem, però hem de marxar aviat perquè de seguida tenim cua de gent, amb el mòbil a la mà, per saludar i fotografiar-se amb “l’alcalde” o amb “el Pasquis”, denominació afectuosa que havia fet forat i que encara té alguns adeptes, però en general la majoria de la gent que l’atura per saludar-lo se li adreça com a alcalde, pocs com a president.

Cada dilluns es van repetint situacions semblants a la majoria de terrasses on ens aturem a reposar. De vegades em demanen a mi si puc fer la foto i en moltes ocasions, des que s’han posat de moda els selfies, se la fan ells mateixos.

El Carmel i l’altre 11 de setembre. Ara hi ha tres Onze de Setembre. Abans dels atemptats contra les Torres Bessones de Nova York només n’hi havia dos: el de la derrota catalana del 1714 a mans de les tropes borbòniques i el del cop d’Estat de Pinochet contra el Govern de Salvador Allende a Xile, el 1973. L’alcalde Maragall cada any volia retre tribut al poble xilè, i per això, quan arribava la data patriòtica, després de passar pel monument a Casanova, on tradicionalment era xiulat i titllat de botifler, pujava fins al Carmel.

El mar recuperat. L’horitzó de mar blava que es contempla des del Carmel agafa forma quan visitem el Poblenou. La recuperació marítima amb motiu dels Jocs Olímpics va permetre que el Mediterrani banyés la ciutat amb tota la seva plenitud. I el barri del Poblenou en va ser el més beneficiat.

Al Poblenou hem fet una ruta per les antigues fàbriques convertides en centres cívics, biblioteques, lofts o tallers d’art. I en altres ocasions hem anat a tocar punta al final de la rambla —aquesta sí, de tota la vida— per arribar al parc del Litoral i a les platges. Si és estiu, una orxateta al Tío Ché, i si és hivern, un te calentó.

Una colla de nens juguen a pilota en una plaça. Són menuts, però encara que sembli mentida un d’ells el reconeix. “Maragall, Maragall…”, comencen a entonar tots alhora. Maragall toca la bola amb el peu, la llança i es reprodueix l’escena que succeïa quan era alcalde i es trobava nanos jugant a futbol pel carrer. Els petits en volen més, i l’hi demanen, però avui amb una sola xutada n’hem tingut prou. Prosseguim rambla amunt fins al Clot un cop travessada la Diagonal més marítima.

A Can Foix. El Pasqual Maragall més autèntic et pot recitar uns versos de La tempesta de Shakespeare (en anglès, of course) o un fragment de qualsevol dels nostres poetes com aquell qui diu bon dia. Suposo que ho porta als gens. Per això, quan anem a Sarrià, una parada obligatòria és la pastisseria Foix. A part, els cafès són bons i les xocolatines negres d’acompanyament encara més. Compra carquinyolis per portar-los a la Diana i ens fem la foto davant de la imatge del poeta que penja d’una paret de la botiga.

Hi ha mirades afectuoses de la gent que passa pel nostre costat, però també es palpa la contenció benestant: “Adéu, president…”, “Adéu, alcalde...”; no pregunten tant, ni s’hi apropen tant com en altres barris.

I és aquí on també l’aturen vells coneguts:

—Hola Pasqual, què fas per Sarrià? Dóna molts records a la Diana. Fa temps que no ens veiem. —Es fan un parell de petons i la senyora se’n va, convençuda que ell l’ha reconegut.

Maragall camina molt de pressa. De vegades posa la directa i costa seguir-lo. Sempre ha estat així, però ara potser més. I quan la calor no estaborneix ens divertim comptant els quilòmetres que anem fent en dues hores de passejada.

Un dilluns d’aquest últim juliol vam anar a buscar els carrers més ombrívols de Ciutat Vella per despistar la calor extrema. Abans de refugiar-nos al Pati Manning, una dona que passava per l’altra vorera li crida: “Maragall, guapu” i ell li contesta: “Guapu, no, vieju”. Molt propi.