Escarabats a la guerra

L'escarabat és present, òbviament, als tractats sobre fauna, a la literatura més fantàstica (Allan Poe, Kafka, Mújica Láinez...), a la simbologia egípcia o a les icones d'esglésies satàniques, però més xocant resulta que un escarabat tingui a veure amb episodis bèl·lics. Això li passa a l'escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata) que, malgrat el nom, pot degustar igualment les plantes de l'albergínia i del tomàquet.

Originari d'Amèrica del Nord, amb l'extensió del cultiu de la patata a Europa es va estendre pel continent al segle XIX. Però no va arribar a Espanya fins l'any 1935. La seva entrada està documentada per primera vegada a Maçanet de Cabrenys, un discret i deliciós poble de l'Empordà, on va arribar des de la veïna França. El mestre local, Joan Batlle, en va presentar un exemplar, dins d'una caixa de fòsfors, a l'Ajuntament advertint del mal que podia fer als cultius. El municipi va tramitar la denúncia, acció que va permetre documentar l'entrada de la plaga. Les autoritats de llavors van enviar brigades d'homes per fumigar els camps, col·locar xarxes als rierols perquè l'insecte no baixés a les valls i es recompensava els pagesos per destruir la collites i els nanos que recollien fulles de patatera amb els ous. Tot això m'ho explica Pere Roura, historiador local, qui millor coneix tot el que expliquen de Maçanet inventaris notarials o de l'església, actes i documents de tota mena.

Però l'episodi no tindria més que una nota a peu de pàgina als manuals d'història agrària si no hi hagués hagut la revolta franquista. Les brigades es van retirar per atendre les sobtades necessitats bèl·liques de la necessitada república i l'escarabat de la patata, ja sense enemics ni obstacles, es va estendre per tot el territori. Una veritable plaga que pot avançar 180 quilòmetres l'any. D'una fam voraç, és un perillós defoliant de la planta (no menja la patata sinó la fulla) afeblint-la o destruint-la.

La República Democràtica Alemanya va acusar els Estats Units de voler provocar la fam de la seva població infestant els seus camps amb el llançament aeri d’eixams d’aquests escarabats

Però la història militar d'aquest coleòpter no s'acaba aquí. La revista Signal, que editava a Berlín l'exèrcit nazi, va publicar l'any 1941 un llarguíssim article explicant el seu itinerari des d'Amèrica del Nord, la seva capacitat de destrucció i, naturalment, com l'organització alemanya que lluitava contra ell havia demostrat la seva eficàcia i exemplaritat. El llenguatge de l'article és militar. Es titula Un enemic d'Europa i el subtítol explica que l'ofensiva de l'escarabat havia quedat detinguda a Alemanya.

I si n'hi havia en territori alemany, no era culpa seva. La propaganda nazi va acusar l'aviació nord-americana d'haver bombardejat el seu territori amb aquests escarabats. Però no es tractava d'una idea tan aliena als seus propis plans bèl·lics. Ho va explicar la BBC: l'any 1943 un petit grup de científics alemanys va provar aquest mètode de guerra biològica que finalment es va rebutjar.

En qualsevol cas, l'any 1950, la República Democràtica Alemanya va acusar formalment els Estats Units de voler provocar la fam de la seva població infestant els seus camps amb el llançament aeri de veritables eixams d'aquests escarabats. La RDA tenia llavors problemes per disposar dels verins més eficaços per combatre'ls. Als cartells de propaganda de la RDA on es denunciava aquest suposat crim, apareixen les ratlles negres dels èlitres de la bestiola substituïdes per franges vermelles com les de la bandera nord-americana. Rússia va presentar una protesta davant dels Estats Units per aquesta agressió al país amic.

A Espanya, als anys quaranta, l'escarabat ja era un problema endèmic. Tant que l'any 1945 el Ministeri d'Agricultura va difondre un documental fet per Francisco González de la Riva, marquès de Villa Alcázar, on, amb les èmfasis del No-Do franquista i un particular sentit de l'humor, s'explica el problema de la plaga i la manera de combatre-la. Segurament sense cap altra intenció que la poètica parla d'una "invasió de paracaigudistes" apuntant als millors patatars. Després d'explicar que, a la planta, l'insecte és feliç perquè hi abunda el menjar per a les cries, “que mengen molt”, relata que s'instal·len en una mata "amb tots els privilegis de família nombrosa, i a menjar i a engreixar-se". Després d'enumerar els sistemes de polvorització de verí, mostra l'agonia d'un d'ells. I acaba afirmant solemnement que la prosperitat pot seguir regnant a les regions on la patata és una de les principals collites perquè els serveis agronòmics saben com es combat. El poble inventat on tot passa es diu… Alegria.