Teletransporta’ns, Miquel!

Per fi! 25 anys després de la seva famosa i imprescindible guia de lectura de la ciència-ficció, el reconegut especialista en el gènere Miquel Barceló (Mataró, 1948) publica l'ampliació i posada al dia del seu llibre. Amb l'anhelat manual a la mà a tall de teletransportador a altres mons, a un li fan venir ganes de parafrasejar l'ordre del capità Kirk a l'enginyer en cap Scotty a Star Trek: "Beam us up!, Miquel", "Puja'ns a bord, Miquel!".

Tan esperada entre els aficionats espanyols com el nou lliurament de Star Wars o l'adaptació de Ridley Scott d'El marciano d'Andy Weir, Ciencia ficción, nueva guía de lectura (Nova), subtitulat amb humor digne de Douglas Adams Todo lo que usted siempre quiso saber sobre la ciencia ficción y, desgraciadamente, nunca se atrevió a preguntar ofereix una informació detallada sobre el gènere i un personalíssim cànon de la mà mestra d'un gran connoisseur.

Barceló és enginyer aeronàutic, doctor en informàtica, diplomat en enginyeria nuclear i alhora crític, antologista, editor, traductor i autor de ciència-ficció (i fan venir ganes d'afegir-hi "friqui"). Aquelles dues facetes que expressen perfectament la secular dicotomia de la ciència-ficció i que fan de Miquel Barceló un Seldon crescudet i barbut queden patents a la foto de contraportada en la qual l'assenyat científic es retrata empunyant convincentment un sabre làser i amb aspecte d'anar a creuar acer –de llum– amb Darth Maul o el comte Dooku. "Sóc un viciós de la ciència-ficció", confessa. "Fa 55 anys que la llegeixo". Quan ho diu se li posa cara de Palpatine, disposat a "estendre el vici" com l'emperador la força fosca a la galàxia.

Inevitablement la guia és –i no defuig ser-ho– polèmica en la seva selecció dels millors títols

La nova guia, segons va explicar ahir el seu autor en un acte a la llibreria Laie de Barcelona en el qual va parlar davant d'un desconcertant –vist el tema– retrat de Shakespeare, és més subjectiva que la primera i inclou noves seccions, com la dedicada als temes del gènere o a les sèries de novel·les (Fundació, Dune, Pórtico…). A l'apartat sobre la ciència-ficció en altres mitjans, que inclou cinema, teatre, poesia, ràdio i televisió, hi ha afegit els jocs de taula. També hi ha dos apèndixs sobre "com escriure ciència-ficció" i l'ús del gènere per a la divulgació científica. El cor del llibre el constitueixen els aproximadament cent títols seleccionats per Barceló com els millors. L'autor ha fet alguna trampeta: afegeix uns clàssics com La màquina del temps, d'H. G Wells, fora del centenar, i després una sèrie de "títols rars" del seu gust més personal (Santiago, de Mike Resnick), i un parell de fantasia, cosa que li permet allargar de fet la llista, que s'ofereix de manera cronològica i s'obre amb Universo de locos, de Fredric Brown (1949), i es tanca amb Anatema, de Neal Stephenson (2008) –més enllà encara no és clar, sosté, què serà cànon–.

Inevitablement la guia és –i no defuig ser-ho– polèmica en la seva selecció dels millors títols. No inclou, per exemple, cap obra de Ballard. I això sí que alguns ho jutjaran un anatema. Barceló, que tampoc valora especialment Philip K. Dick (com a gran ucronia prefereix Pavana, de Keith Roberts, a El hombre en el castillo), recorda que en el seu famós llibre Ciencia ficción, las cien mejores novelas, David Pringle no hi va posar Fundación. "Era una època en què quedava bé parlar malament d'Asimov, que havia reduït el seu registre semàntic a tres mil paraules perquè el pogués llegir tothom, incloent-hi un granger de Kansas, cosa que no el fa precisament molt literari". Barceló va aprofitar per recordar que el gènere té al costat de plomes com la d'Asimov les de grans estilistes com Dan Simmons o Stephenson.

Entre les sucoses anècdotes que l'autor va explicar sobre el gènere hi va haver la que va poder adquirir els drets d'El juego de Ender, que feia dos anys que no tenia comprador perquè el cèlebre autor Norman Spinrad l'havia criticat durament assenyalant el seu aspecte fosc de somni de venjança quasi feixista.

L'especialista destaca l'aportació de les dones a la ciència-ficció en els últims anys

Miquel Barceló va dir que el retard en l'aparició del llibre –un retard que l'ha convertit en un mite i un motiu de bromes– s'ha degut a la seva pròpia condició d'editor de la col·lecció en la qual havia d'aparèixer. Això l'ha fet ajornar una vegada i una altra la publicació en honor d'oferir en el seu lloc alguna novetat que li semblava imprescindible. Els 25 anys transcorreguts des de la primera versió han obligat Barceló a fer un esforç de posada al dia que ha provocat que caiguin títols, "amb gran dolor del meu cor". Simplement no es pot afegir tot el que ha passat en aquest temps en el gènere sense eliminar coses que sí que hi eren abans.

El llibre ha hagut de canviar, va assenyalar l'autor, perquè "jo he canviat, la ciència-ficció ha canviat i el lector ha canviat". Ell està més prim i ja no jugo tant al bridge. En què ha canviat la ciència-ficció? "Els temes de la ciència-ficció avui estan a tot arreu, a l'abast del gran públic. S'ha parlat molt de la mort del gènere, en realitat el que passa és que s'ha diluït en la realitat". Aquesta presència de la ciència-ficció en la societat, va constatar, té a veure amb el vertiginós ritme de canvi tecnològic. "Encara no tenim l'avisador d'infarts que Arthur C. Clarke descrivia a Las fuentes del paraíso (1979), però han arribat tantes coses…". L'acceleració tecnològica ha provocat, va dir, que molts autors no es vulguin arriscar i publiquin obres sobre el near future, el futur proper, que és més fàcil predir sense ficar estrepitosament la pota, ja que "el futur el carrega el diable". Els mons propers són més fàcilment assumibles, a més, per al lector no familiaritzat amb el gènere, al qual li és difícil en canvi llegir coses com Justicia auxiliar, d'Ann Leckie (2013) –amb un univers en el qual els éssers humans només són apèndixs de les intel·ligències artificials–, un títol que l'especialista recomana especialment.

Barceló va criticar durant la presentació la sèrie de TVE El ministerio del tiempo, de la qual va dir que "no hi ha color" quan es compara amb clàssics del gènere que han abordat el tema, com La patrulla del tiempo, de Poul Anderson. "Es veu que els guionistes de televisió han llegit poca ciència-ficció", va apuntar. Va haver-hi també alguna pulla per als autors de ciència-ficció espanyols –”ni tants ni tan bons com alguns es creuen”– i per a Georges R. R. Martin, a qui Barceló li retreu abandonar la ciència-ficció per muntar una fantasia, la de Joc de trons, "amb la guerra de les dues roses (convertides en set regnes) i el Mur d'Adrià". Barceló va recordar que Martin és un importantíssim autor de ciència-ficció amb títols únics com Muerte de la luz i va fer vots pel seu ràpid retorn al gènere. En tot cas, com a devot de la popular sèrie de novel·les i televisió, va expressar el seu desig que "no mati el nan".

Per Barceló, la fantasia domina la ciència-ficció i ho continuarà fent "perquè és fàcil de llegir".

L'especialista va destacar l'aportació de les dones a la ciència-ficció en els últims anys. "M'interessa molt especialment el que escriuen les dones que inventen societats en les quals les relacions de gènere són molt diferents de les de la nostra". Sobre aquest tema va citar La bella durmiente de Sheri S. Tepper, versió en la qual "la noia no es queda esperant que el príncep la besi: es desperta per ella mateixa, i quina en munta!". Va recordar que l'autora va passar 25 anys treballant en un centre de planificació familiar i en va acabar "fins als ovaris". També va dir que les autores han contribuït al fet que les ciències considerades menys dures com la història, la psicologia o la sociologia entrin en la ciència-ficció amb les tradicionals física o astronomia.