Editorial
Es responsabilidad del director, y expresa la opinión del diario sobre asuntos de actualidad nacional o internacional

Independència del 3%

Una Diada partidista obre unes falses plebiscitàries que taparien la corrupció

El president català Artur Mas, acompanyat de la presidenta del Parlament Núria de Gispert, arriba a l'acte institucional de la Diada.
El president català Artur Mas, acompanyat de la presidenta del Parlament Núria de Gispert, arriba a l'acte institucional de la Diada.ALBERT GARCIA (EL PAÍS)

Artur Mas és el quart candidat de la principal llista secessionista catalana, presidenciable emboscat, titular en funcions de la Generalitat i president de la semiextinta Convergència. En aquestes millorables condicions patrocina avui —alguna cosa creixent en els seus efímers mandats— un acte hegemonitzat pel partidisme.

Editorials anteriors

Però serà la primera ocasió en què la Diada nacional catalana —ocasió per principi per a tots els ciutadans de la comunitat— hagi estat segrestada per una heteròclita coalició partidària de la ruptura amb Espanya (i que assegura, només transitòriament, amb la Unió Europea) com a inici d'una campanya electoral.

És molt difícil no vincular aquest desplegament d'activitat esbiaixada amb els problemes coetanis plantejats per les aromes de corrupció que afecten el seu partit, el seu padrí polític Jordi Pujol, i el seu entorn proper (mentre que Daniel Osàcar, el tresorer convergent, va ser abans el seu secretari particular). Obeeix el seu desplegament activista, l'únic en què va destacar com a polític —en ser insubstancial la seva obra de govern—, a la urgència de difuminar les irregularitats del seu partit?

El cúmul de finançament obtingut per la seva fundació CatDem a compte del saqueig del Palau de la Música —més de sis milions acreditats judicialment, i que li han valgut l'embargament de 15 seus locals— s'ha agreujat. Se li afegeixen indicis de comissions il·legals generalitzades per Convergència i les seves terminals, com a presumpte suborn per l'adjudicació d'obres públiques dels governs de Pujol i Mas i els ajuntaments controlats pel seu partit.

En comptes d'oferir explicacions solvents, Mas va atribuir al Parlament la responsabilitat d'aquells moviments a conspiracions alienes. Ja és estrany que una fundació financi el seu partit-mare, i no a l'inrevés; ja és significatiu que el 3% es computi en diferents adjudicacions i que les concessions a les adjudicatàries d'obres públiques es produïssin a continuació de sospitoses donacions; ja és simptomàtic que Mas i la seva gent s'excusessin del càlcul del 3% escrit per alguns donants com a expedient per espantar les sospites del 3%. Excusa no demanada, acusació manifesta. Tot això és més estrany que la coincidència de les investigacions amb el calendari electoral, alguna cosa que també va passar amb el PP de Bárcenas o el PSOE dels ERO andalusos. Passa que Mas mai acaba els seus mandats. I així, Catalunya està en permanent contesa electoral, per la qual cosa no és estrany que coincideixin amb les innombrables investigacions per corrupció.

Més greus encara si són producte no de la investigació policial o fiscal, sinó d'un jutge predeterminat, com el del Vendrell. És probable que les sospites llançades sobre el mateix aparell judicial que va rebutjar perseguir els turbulents negocis bancaris de Pujol acabin caient sobre els qui les ordeixen per embrutar el bon nom de tots els qui no comparteixen l'absurda aventura del pupil d'aquell espanyol de l'any que un dia va ser Pujol, segons la caverna carpetovetònica.

Per desgràcia, aquestes derives tenen conseqüències polítiques. Mostrant incomoditat per elles, el cap de la llista secessionista apadrinada per Mas, Raül Romeva, s'ha negat a participar en qualsevol debat electoral amb els seus rivals (excepte el de TV3, garant de parcialitat en prohibir una entrevista amb Josep Borrell), per por que se li imputessin a ell —un postcomunista dineràriament impol·lut— les presses convergents. Perd així la qualitat del debat.

Per al necessari contrast d'idees, la conversió de la convocatòria en una elecció presumptament plebiscitària és una desgràcia que degradarà encara més la qualitat democràtica a Catalunya. Si s'acceptés la insensatesa que aquesta elecció del 27-S té valor de plebiscit, ni tan sols s'examinarien els resultats de la gestió del Govern sortint, ni el grau de corrupció del seu entorn. És justament la distorsió que es pretén.

Si les eleccions fossin un plebiscit, com volen Mas i els seus, el criteri de victòria dependria de la comptabilització del nombre de vots: l'enquesta publicada ahir pel CIS els augura en aquest sentit una catàstrofe sense pal·liatius. I si es computessin els escons, com en una elecció normal, no bastaria per a la independència el 50% més un, com especiosament postulen els seus promotors, sinó una majoria reforçada d'almenys 90 escons, dos terços del nou Parlament, com exigeix el mateix Estatut per a la seva reforma.

Així que aquesta convocatòria manca de validesa jurídica i política —una altra cosa és la morbositat de la simplificació mediàtica— perquè Catalunya, fins i tot amb el millor resultat sobiranista avui imaginable, pugui iniciar el camí de la separació d'Espanya. Però perquè s'imposi aquesta assenyada lectura de l'envit, es precisa un grau de participació també reforçat. Si només voten els conjurats en pro de la ruptura, aquesta tindrà les millors bases propagandístiques en el futur.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS