Estiu de sospites

L'esdeveniment més trist, desolador i indignant d'aquest estiu és sens dubte l'èxode de les poblacions que pretenen arribar a la Unió Europea fugint de les guerres i matances de Síria i d'altres territoris conflictius propers. La imatge del nen mort, els ferits desatesos, el sofriment de famílies exhaustes, mouen a la compassió. El drama d'una multitud desesperada desencadena la solidaritat ciutadana, però també temors i egoismes defensius individuals i col·lectius, així com mesquineses econòmiques i ideològiques d'alguns governs. La culta Europa ha comprès que no és possible desentendre's d'aquest èxode interminable. Els governants han decidit coordinar els seus esforços per atendre a aquesta massa de fugitius. Però, inevitablement, aquí salta la sospita.

El criteri d'atenció prioritària el marcarà l'especialitat dels ministres que abordaran les solucions. El dia 14 es reuniran els d'Interior per “enfortir la resposta europea”, òbviament, amb el pes de les seves normes i institucions de contenció. Hi acudirà el ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, que no és un exemple de calidesa solidària. Aportarà la seva experiència a les fronteres de Ceuta i Melilla. Mentre regateja vergonyosament quotes de refugiats, podrà oferir a Europa models de “concertines”, aquelles manxes de filferro espinós que es van fer cèlebres per la seva inútil crueltat.

El ministre d'Interior ha protagonitzat altres peripècies aquest estiu que semblen nimietats davant la magnitud del drama de l'èxode sirià. El 29 de juliol va rebre Rato. Seria injust i imprudent oblidar-ho. Encara no sabem per què es van veure, ni de què van parlar. Les explicacions del ministre al Congrés són inversemblants. Va al·legar que era la seva obligació rebre Rato per motiu de la seva seguretat, malgrat que encara disposa d'escorta policial permanent. Però no consta que aportés dades sobre les greus amenaces que, segons ell, queien sobre Rato per exigir la intervenció directa del ministre. La insuficiència notòria de raons i la incongruència de les excuses impedeixen que s'esvaeixin les sospites.

El PP protagonitza noves actuacions anòmales de difícil justificació, des de l'estranya reunió de Fernández Díaz amb Rato a la reforma de el Constitucional per la via d'urgència.

Basant-se en aquestes sospites els socialistes van presentar una denúncia penal perquè s'esbrinés si en l'entrevista es va cometre algun delicte o s'hi va projectar la comissió: tràfic d'influències, revelació de secrets, prevaricació, omissió de persecució de delictes. Malgrat això, les sospites no serveixen per obrir una investigació penal. El Tribunal Europeu de Drets Humans (cas Klass,1978) ja havia sentenciat que per iniciar una investigació policial o judicial calen “bones raons o fortes presumpcions” que les infraccions estan a punt de cometre's. Més que sospites, encara que menys que indicis racionals. Amb aquest criteri, el Tribunal Constitucional ha recordat insistentment a jutges i policies que la investigació penal no ha de satisfer la necessitat genèrica de prevenir o descobrir delictes o aclarir sospites sense base objectiva, per molt legítima que sigui aquesta aspiració. La investigació derivada de meres conjectures és inconstitucional. El problema és que la línia que separa les conjectures i les sospites de les “bones raons o les fortes presumpcions” és difusa, carregada de subjectivisme. Podríem pensar que l'absència d'explicacions versemblants, i la contradicció entre les versions del ministre i de Rato, desencadenen raonablement alguna cosa més que sospites. La Fiscalia i els jutges, malgrat això, van creure que menys que això. Amb una interpretació estreta i rigorosa de les lleis van arxivar la denúncia. No ens ajudaran a saber de què van parlar. Per això només ens queda la sospita.

La línia que separa les conjectures i sospites de les “bones raons o les fortes presumpcions” és difusa.

I quan semblava que ja no hi havia res més a sospitar, el PP, des de Barcelona, exigeix el compliment de les lleis, però no només les vigents, sinó també altres de noves prefabricades per ells per a l'ocasió. Anuncia una sospitosa proposició de reforma parcial de la llei del Tribunal Constitucional. És sospitosa la fórmula emprada pel president del Congrés per a l'admissió a tràmit de la proposició de llei, esquivant la preceptiva intervenció de la Mesa del Congrés. És sospitós la urgentíssima via parlamentària empleada, esquivant els informes necessaris del Poder Judicial i del Consell d'Estado. És sospitós comprometre el Tribunal Constitucional en severes funcions sancionadores, acumulades a les ja vigents, que són suficients, proporcionals, dures i efectives. Encara que Soraya Sáenz de Santamaría procuri oferir una imatge tecnicojurídica asèptica de la reforma, la seva asèpsia ha estat desbaratada per les bastes amenaces extrajurídiques del nostre Le Pen local, que, pel que sembla, no li cal ser parlamentari per legislar a tota brida.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.