L’honor del defraudador

El Govern del PP ha promogut, just al final de legislatura, l'avantprojecte de llei orgànica pel qual es regula l'accés a la informació continguda en les sentències en matèria de frau fiscal. La norma, aprovada en comissió el juliol passat, permet al Govern fer públiques les dades dels morosos tributaris per un import de més d'un milió d'euros i dels condemnats per sentència ferma per frau fiscal. El projecte va obtenir el maig passat l'informe favorable, gràcies al vot de qualitat del seu president, del Consell General del Poder Judicial. L'acord mereix ser qualificat de realista i conforme al sentit comú i el sentiment majoritari de l'opinió pública, que no és poc. I, a més, està ben fundat.

La qüestió és fàcil d'entendre. ¿És o no conforme a dret la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat de les sentències condemnatòries per frau fiscal una vegada hagin estat signades? La resposta ha de ser afirmativa, entre d'altres, per les raons següents:

1. Les mesures de publicitat, segons el Tribunal Suprem, tenen un caràcter aflictiu o de gravamen, però no tenen naturalesa sancionadora. I estan previstes en altres lleis (el Codi Penal i la Llei Concursal). No es tracta, doncs, de cap novetat. Cal notar que de les sentències només se'n publica un extracte.

2. Abonen aquesta reforma diversos motius d'interès públic –transparència, eficàcia de la prevenció, repressió del frau fiscal, finalitat educativa, incentivació del compliment voluntari de les obligacions tributàries, informació–, interessos que hem de priroritzar sobre els drets individuals a la intimitat i a la protecció de dades.

És conegut que aquests drets individuals no són absoluts i se n'autoritza l'afectació sempre que resulti proporcionada, com passa amb el projecte analitzat (sentència del Tribunal de Justícia de la UE del 9 de novembre del 2010). La publicació respecta les dades relatives a tercers implicats en el procés, però que no hagin estat condemnats. La jurisprudència del TC i del TS sosté un concepte ampli de rellevància pública que comprèn la identificació dels condemnats en sentència ferma (sentència del TS del 28 d'abril del 2010). També estableix que els drets individuals han de cedir quan entren en conflicte amb interessos generals reconeguts per la Constitució (sentència del TC 292/2000).

L'acord del Consell General del Poder Judicial compta amb una llarga llista de vots particulars, entre els quals destaquen els subscrits per la minoria progressista. S'oposen a aquesta publicació al·legant que els drets individuals dels grans delinqüents fiscals prevalen al deure constitucional de contribuir al sosteniment de les despeses públiques. Salvada la intenció dels signants, aquest posicionament incorre en un excés de garantisme, és contrari a la realitat social i pot ser qualificat de conservador i d'antimodern. El garantisme ha de ser aplicat amb moderació i si és utilitzat a favor de la gran delinqüència fiscal es posen en perill, gairebé sense voler-ho, alguns dels fonaments de l'Estat social i de dret. L'experiència històrica ho corrobora: recordin exquisideses judicials a la República de Weimar que van contribuir no poc a l'ascens del nazisme.

El Consell Fiscal ha mantingut una posició més contrària, encara, en qüestionar rotundament l'avantprojecte i interrogar-se sobre l'existència d'interès públic amb la pretesa publicació. Actituds com aquesta i altres de sostingudes per la fiscalia provoquen, com a mínim, perplexitat. Tornant al Consell General del Poder Judicial, la postura del sector progressista no és coherent amb la defensada pel grup del mateix signe en seu parlamentària, cosa que no deixa de xocar. Tesis com les assenyalades són indicatives d'aquesta espècie d'anarquisme difús i de falta de sentit d'Estat, encara massa presents en la nostra societat i que són més cridaneres en sectors que les haurien hagut de superar.

Pensem que és un projecte de llei d'un govern conservador i de dretes que, en aquesta ocasió, legisla en contra dels interessos dels seus probables votants, els grans defraudadors fiscals i, malgrat això, produeix una reacció negativa dels progressistes. Estrany. La pretensió de protegir, amb aquesta oposició, la intimitat i l'honor d'aquells és il·lusòria, una vegada sotmesos durant tot el procés a una intensa publicitat mediàtica i social. Poca intimitat i honor, sobre els fets objecte de condemna, els quedarà en el moment de dictar sentència condemnatòria. No sembla que la seva publicació al Butlletí Oficial de l'Estat, de mínima lectura, agreuja la seva situació, producte de la seva pròpia conducta.

Àngel Garcia Fontanet és jurista i va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.