Ofensiva plebiscitària

La voluntat d'anar a la confrontació amb els independentistes catalans i l'absència de qualsevol gest cap als altres partits defensors de la Constitució són les úniques novetats contingudes en la conferència de premsa del president del Govern espanyol, celebrada aquest divendres a la Moncloa. Les úniques, perquè la resta dels arguments utilitzats per Mariano Rajoy responen a l'esquema ja emprat en compareixences similars de principis d'agost del 2014 i finals del 2013. Rajoy les havia construït totes dues en el passat –i avui ho ha repetit– entorn de la recuperació econòmica i l'elusió d'explicacions sobre la corrupció.

Que hagi corregit i augmentat el missatge de triomfalisme econòmic té lògica, tenint en compte el ritme de creixement aconseguit i sense entrar en els detalls sobre les raons per les quals aquest missatge cala tan lentament. D'altra banda, resulta incomprensible la suposada astúcia de dedicar una conferència de premsa a eludir qualsevol pregunta sobre si disposa d'un pla concret per impedir que les eleccions autonòmiques catalanes es converteixin en plebiscitàries; si preveu utilitzar l'article 155 de la Constitució per impedir derives il·legals; quina podria ser la seva política d'aliances o què pensa de la reforma de la Constitució.

L'aparent desinterès expressat en aquest últim punt evidencia que creu molt poc en aquesta reforma. Pel que sembla, tot és qüestió de diners, com ha donat a entendre en ressaltar la millora del finançament autonòmic (uns 10.000 milions d'euros) o els gestos cap a sectors de possibles votants, des del tímid augment dels salaris dels funcionaris fins a la consideració dels pensionistes com a col·lectiu prioritari.

D'alguna manera, el mateix president que nega caràcter plebiscitari a les eleccions autonòmiques de Catalunya envia el missatge que busca un plebiscit entorn de la seva persona a les generals. No hi ha res a discutir sobre “el passat”, n'hi ha prou amb mantenir-lo a ell al timó. Segons el seu judici, només s'han de tenir en compte els riscos polítics que afronta la recuperació econòmica: el desafiament rupturista a Catalunya, la repetició de pactes per a la governació d'Espanya similars als que han tret poder al Partit Popular en autonomies i municipis, i la situació de Grècia.

És evident que la presència de partits emergents i la recuperació del PSOE han estellat un escenari caracteritzat per la majoria absoluta del PP, cosa que ressalta la necessitat d'acords o coalicions. Però Rajoy prefereix reservar-se els seus plans polítics i la seva visió del futur d'Espanya. És igual que se li pregunti per la hipotètica gran coalició amb el PSOE, que se l'interrogui sobre Ciutadans o que s'intenti esbrinar si pensa trucar als líders d'altres partits per abordar conjuntament el repte dels independentistes catalans. Seguiu-me a mi i no us arrisqueu al caos, és el seu missatge.

La seva actitud és explicable en un cap de partit, però resulta clarament insuficient per a un home d'Estat que s'enfronta als desafiaments que ell mateix diagnostica.