La ciència que Franco va destruir

“Al carro de la cultura espanyola li falta la roda de la ciència”, va sentenciar Santiago Ramón y Cajal, l'únic científic 100% espanyol que ha guanyat un Premi Nobel. L'investigador va rebre el guardó el 1906 per descobrir les neurones del cervell i un any després va predicar amb l'exemple i es va transformar en el carreter del país: es va posar al capdavant de la nova Junta per a l'Ampliació d'Estudis (JAE), una institució que pagava als millors científics espanyols estades a les grans universitats europees i americanes.

La JAE va contribuir a l'esclat de l'Edat de Plata de les lletres i les ciències a Espanya durant el primer terç del segle XX. Fins i tot el físic Albert Einstein va acceptar dirigir una càtedra extraordinària a la Universitat Central de Madrid el 1933. Però el cop d'Estat del 1936 i la Guerra Civil van acabar amb aquest progrés. El 8 de desembre del 1937, el general Francisco Franco va dissoldre la JAE i va crear una altra institució per col·locar la “vida doctoral sota els auspicis de la Immaculada Concepció de Maria”.

El llibre Enseñanza, ciencia e ideologia en Espanya (1890-1950), editat per la Diputació de Sevilla i Vitela Gestión Cultural, repassa ara els fets que van fer que la dictadura franquista destruís la ciència a Espanya. “Als qui vam estudiar a les universitats espanyoles entre finals dels seixanta i principis dels setanta ens feien creure que abans del 1940 la ciència estava endarrerida i que havia estat gairebé inexistent, que tot el que s'estava fent llavors provenia de l'actual règim, que havia aconseguit els mitjans materials i les persones adequades perquè la ciència espanyola progressés i sortís de l'endarreriment en què es trobava la dècada del 1930. Però no podien estar més allunyat de la realitat”, reflexiona l'historiador Manuel Castillo, catedràtic emèrit d'Història de la Ciència a la Universitat de Sevilla i coautor del llibre.

Dels 580 catedràtics que hi havia, 20 van ser assassinats, 150 expulsats i 195 es van haver d'exiliar, assenyala l'historiador Manuel Castillo.

Castillo recorda que José Ibáñez Martín, ministre d'Educació entre el 1939 i el 1951, va assumir la decisió de “recristianitzar la societat”. La repressió va buidar les universitats. Dels 580 catedràtics que hi havia, 20 van ser assassinats, 150 expulsats i 195 es van haver d'exiliar, assenyala Castillo. “L'Església va supervisar o va participar en cadascuna d'aquestes denúncies”, afirma.

Un dels primers a fugir va ser el físic Blas Cabrera, un expert en magnetisme que havia estat escollit membre de l'Acadèmia de Ciències de París per substituir el premi Nobel de Química Svante August Arrhenius que acabava de morir. “Mig miler de metges i investigadors de ciències biomèdiques van arribar a Mèxic”, prossegueix Castillo. També van fugir grans figures de les ciències naturals, com Ignacio Bolívar, successor de Ramón y Cajal al capdavant de la JAE el 1934, i Odón de Buen, pioner de l'oceanografia a Espanya i un divulgador de la ciència, amb llibres que el papa Lleó XIII va prohibir perquè defensaven les teories de Darwin.

Les matemàtiques espanyoles van perdre Luis Santaló, un dels pares de la geometria integral, que es va exiliar a Argentina i va continuar investigant a la Universitat de Buenos Aires. El 1983, amb 72 anys, va rebre el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica. La química també se'n va ressentir: Antonio García Banús, catedràtic de Química Orgànica a la Universitat de Barcelona, es va exiliar a Colòmbia, on va crear l'Escola de Química a la Universitat dels Andes, a Bogotà. També es van desfer d'Enrique Moles, autoritat mundial pel que fa a la determinació dels pesos atòmics, per signar el manifest “Contra la barbàrie feixista” publicat després del bombardeig aeri de Madrid.

El CSIC va néixer per buscar “la restauració de la clàssica i cristiana unitat de les ciències destruïda el segle XVIII”.

Aquests només són alguns dels exemples que apareixen a Enseñanza, ciencia e ideologia en Espanya (1890-1950), el segon autor de la qual és Juan Luis Rubio, professor d'Història de l'Educació a la Universitat de Sevilla. El Decret del 8 de novembre del 1936, dictat per Franco a Salamanca, havia guanyat. Ordenava eliminar “les ideologies i institucions dissolvents, els apòstols de les quals han estat els principals factors de la tràgica situació que va arribar a patir la nostra pàtria”.

Sobre les cendres de la JAE, i dirigit per la batuta de José María Albareda, membre de l'Opus Dei que més tard va ser ordenat sacerdot, es va crear, el 1939, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Albareda va proposar en un primer moment que, en lloc de Superior, se'l denominés Nacional, però en qualsevol cas el CSIC va néixer per intentar “la restauració de la clàssica i cristiana unitat de les ciències destruïda el segle XVIII”, segons la llei que el va crear el 24 de novembre del 1939.

Aquest text criticava la suposada “pobresa i paralització” de la ciència a Espanya durant el primer terç del segle XX. Franco decretava l'oblit de la JAE, una falta de memòria que es va repetir de manera sorprenent el 2014, quan el CSIC va fer 75 anys, quan l'organisme va passar de puntetes pel seu passat d'exilis i depuracions en els actes de celebració. L'actual president del CSIC és Emilio Lora-Tamayo, fill de Manuel Lora-Tamayo, ministre d'Educació amb Franco i també president del CSIC, entre el 1967 i el 1971.

El franquisme va convertir Espanya en un dels països "més subdesenvolupats del continent en ciència", segons Castillo.

Amb l'arribada de la dictadura, L'origen de les espècies de Charles Darwin es va convertir en una obra totalment prohibida. El ministre Ibáñez Martín va incloure passatges del Gènesi bíblic en alguns llibres de ciències naturals. La investigació de l'evolució humana, que havia començat a despuntar gràcies a la JAE, va ser substituïda per Adam i Eva. La paleontologia “es va remuntar fins al Quart Concili de Laterà”, organitzat pel papa Innocenci III l'any 1215, segons Castillo.

“Cal reconèixer que, en aquest cas, el franquisme va ser pioner: es va avançar desenes d'anys a la corrent creacionista tan en voga avui en algunes universitats nord-americanes que afinen la inventiva per introduir les seves teories com avalades per la ciència”, ironitza el catedràtic emèrit.

“La falta de llibertat de pensament i d'expressió durant gairebé 40 anys va endarrerir el país i el va convertir en un dels més subdesenvolupats del continent en ciència i en cultura general”, sentencia Castillo. L'Auditori de la Residència d'Estudiants, una de les joies de la JAE a Madrid i seu d'importants conferències científiques internacionals, va ser demolit parcialment i es va convertir en una església. “Si de les basíliques romanes van sorgir les primitives esglésies cristianes, per què d'un teatre o cinema, on es pensava embrutar i enverinar la joventut espanyola amb xacres de cultura i d'art, no en pot sorgir un oratori, una petita església que sigui l'Esperit Sant, el veritable orientador d'aquesta nova joventut espanyola”, va escriure després de la Guerra Civil el seu arquitecte, Miguel Fisac, que en aquell temps era membre de l'Opus Dei.