Ideologia al Constitucional

"Nosaltres, els jutges, no som ni jueus, ni catòlics, ni agnòstics. Tots, absolutament tots, devem a la Constitució el mateix respecte i la mateixa consideració […]; quan s'exerceixen funcions jurisdiccionals s'han de deixar a un costat les opinions pròpies sobre les virtuts o els vicis d'una determinada llei”. Aquesta regla de comportament institucional la va expressar el justice Felix Frankfurter, magistrat jueu del Tribunal Suprem dels Estats Units, amb el seu vot particular en el cas West Virginia Board of Education v. Barnette, 319 US, 624 el 1946.

Tot i que sembla una obvietat en un sistema de justícia constitucional que es té per seriós, resulta pertinent evocar aquest fragment després de la sentència del Tribunal Constitucional del passat 25 de juny, que ha declarat vulnerat el dret a l'objecció de consciència d'un farmacèutic sancionat perquè el seu establiment no disposava de preservatius i del medicament conegut com “la píndola del dia de després”. El professional va al·legar l'objecció de consciència, atès que entenia que la píndola postcoital té efectes abortius. El Tribunal ha estimat les seves pretensions perquè ha interpretat que el dret a l'objecció de consciència és conseqüència de la seva pròpia llibertat ideològica. Hi ha raons, però, per afirmar que aquesta decisió no té fonament constitucional.

Les Corts Generals no poden aprovar lleis que eximeixin al ciutadà del compliment dels seus deures

L'objecció de consciència es recull a la Constitució només pel que fa a les obligacions militars dels espanyols i, en un plànol diferent, també pel que fa als periodistes, però no per a altres drets. La relació que l'objecció de consciència tingui amb la llibertat ideològica no la converteix en un dret fonamental. Així ho va reconèixer el Tribunal Constitucional en la seva sentència 160/1987: “L'objecció de consciència amb caràcter general, és a dir, el dret a ser eximit del compliment dels deures constitucionals o legals pel fet que el compliment sigui contrari a les conviccions d'un mateix, no està reconegut ni és imaginable que ho estigui en el nostre Dret ni en cap, ja que significaria la negació de la idea d'Estat”. Per tant, les Corts Generals, a partir d'una concepció expansiva de la llibertat de consciència, no poden aprovar lleis que eximeixin el ciutadà del compliment dels seus deures quan entengui que entren en conflicte amb les seves conviccions, és a dir, la Constitució no admet un dret a l'objecció de consciència a la carta, a gust de la ideologia del ciutadà.

Ara, amb aquesta decisió, el Tribunal ha emparat el comportament d'un farmacèutic que expressament manifesta la voluntat de no disposar de la píndola postcoital perquè la seva consciència no li ho permet. Un professional que, amb altres de l'àmbit sanitari, ha de protegir la salut de les persones per mitjà d'una farmàcia oberta al públic on té el deure de dispensar medicaments amb els requisits establerts per la llei. Però vet aquí que, per admetre, i després estimar, l'empara sol·licitada, el Tribunal sosté que, després d'un procés de reflexió interna, ha decidit canviar de doctrina en aquest tema. I ho fa a través d'un argument que constitueix un despropòsit jurídic. 

Una pretensió fundada en una posició ideològica que per legítima que sigui no pot impedir l'accés dels ciutadans a un medicament

En efecte, s'ha utilitza com a paràmetre de constitucionalitat ni més ni menys que els Estatuts del Col·legi de Farmacèutics de Sevilla, que reconeixen l'objecció de consciència com un “dret bàsic dels farmacèutics col·legiats en l'exercici de l'activitat professional”. La vicepresidenta del Tribunal té raó quan afirma, amb el seu vot dissident, que “resulta penós, per elemental, haver de recordar que uns estatuts col·legials no poden crear ex novo drets fonamentals ni regular l'exercici al marge de la Llei”.

En fi, amb aquesta decisió el Tribunal ignora la Constitució en atendre una pretensió fundada en una posició ideològica que per legítima que sigui no pot impedir l'accés dels ciutadans a un medicament de curs legal. També fa abstracció de la jurisprudència del Tribunal d'Estraburg que va inadmetre un recurs basat en la llibertat de consciència de dos farmacèutics francesos que es negaven a dispensar píndoles anticonceptives (Cas Pichon i Sajous/França de 2 d'octubre de 2001). Per contra, en el súmmum de la incoherència jurídica, no empara el recurrent per no disposar de preservatius. I tot a per la ideologia d'un farmacèutic. Lamentable.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la UPF.