Límits a la recuperació

Les previsions macroeconòmiques que va presentar ahir el Govern per calcular els pressupostos de l'Estat el 2016, més la definició del sostre de despesa i l'aprovació avançada de la segona fase de la reforma fiscal, desenvolupen una idea que el president Rajoy i el seu equip volen convertir en axioma: l'acceleració del creixement (fins al 3,3% aquest any) significa més consum, més inversió i més ingressos fiscals; caurà l'atur (la taxa passarà del 24,4% el 2015 fins al 19,7% el 2017), cosa que, juntament amb la caiguda dels interessos del deute, alleujarà la despesa (el sostre baixarà el 4,4%) i permet reduir des d'ara mateix els impostos. És per aquest motiu que s'avança la segona fase de la rebaixa de l'IRPF, que afavoreix més les rendes superiors als 60.000 euros i es notarà menys en les inferiors als 12.500.

Aquest argument, tenyit d'electoralisme –el Govern va anunciar que abaixarà els peatges de la tarifa elèctrica per abaratir el rebut de la llum, i se saltarà així l'evidència d'un dèficit de tarifa–, té coherència interna, però presenta aspectes discutibles en la crua realitat. El que més salta a la vista és el del dèficit. Hisenda sosté que aquest any es complirà l'objectiu del 4,2% –caldrà estar atents al tancament definitiu de l'exercici, no al preliminar– i que l'any vinent baixarà al 2,8% i a l'1,4% el 2017. Aquesta predicció és dubtosa, ja que és incongruent amb la reducció d'impostos. Tampoc és un consol la retallada del cost públic de la desocupació; amaga la reducció de la taxa de cobertura dels aturats.

Aclarir les coses i desfer confusions, per tant, exigeix esperar a la presentació del pressupost, l'aprovació del qual s'avança a l'octubre: per saber quin és el marge que queda per a la inversió després d'abaixar impostos, quines són les probabilitats de complir amb el dèficit i quin és el perímetre de protecció social que es pot finançar.