Refugiats, desplaçats

El 2014, cada dia una mitjana de 42.500 persones es van convertir en refugiats, sol·licitants d'asil o en desplaçats interns —això és quatre vegades més que només fa 4 anys. Aquestes persones confien en nosaltres per sobreviure i tenir esperances. Ells recordaran el que fem”. Eren les paraules d'António Guterres, alt comissionat d'ACNUR, en la Declaració del Dia Mundial del Refugiat, el 20 de juny passat. Més incisiu que en altres ocasions, lamentava la passivitat i desídia d'una Europa incapaç de reaccionar amb valentia i generositat davant les onades migratòries.

La demanda d'asil augmenta cada dia mentre els estats europeus discuteixen i rebutgen miserablement quotes d'acolliment. Refugiats, desplaçats, immigrants, tres categories que designen més o menys una mateixa realitat, encara que amb connotacions diferents que compten a l'hora de determinar a qui li correspon i a qui no el dret a l'asil. A més de posar de manifest l'obligació de procurar recer als qui es veuen forçats a fugir del seu país, a més de reconèixer els errors comesos a l'Iraq, Síria o Líbia pels poders mundials, és urgent reconsiderar l'abast d'un dret que, en la realitat actual, queda curt i restrictiu per incloure tots els que van a la recerca d'un país que els aculli.

L'article 14 de la Declaració dels Drets Humans vincula el dret d'asil a la condició de perseguit: “En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir-ne a qualsevol país”. En conseqüència, la Convenció sobre l'Estatut del Refugiat restringeix aquesta condició al fet de ser perseguit per causa de guerra, ideologia, raça, sexe o religió. La pobresa i la gana són circumstàncies alienes a la consideració de refugiat. El que la misèria produeix són immigrants, ni tan sols immigrats, és a dir, persones la fatalitat de les quals condemna a anar vagant d'un lloc a un altre, sense destinació fixa, a la recerca d'un país on assentar-se i enfocar el futur amb un mínim de seguretat i dignitat. Quant als desplaçats per força, el 86% troba asil als països veïns, normalment estats empobrits, perquè són els únics que, en primera instància, estan disposats a acollir-los. La disponibilitat dels països rics, per contra, sempre és escassa. Valgui l'exemple de Catalunya: per a prop de 800 sol·licituds d'asil, el 2014 hi havia disponibles menys de 30 places d'acolliment. Fa uns dies, arran de l'última massacre de l'Estat Islàmic, els dirigents tunisians recordaven com van ser ells els qui van haver d'acollir els libis que fugien. El mateix va fer Síria amb els iraquians després de la destrucció de l'Iraq a principis de l'últim decenni.

Les inseguretats econòmiques i polítiques accentuen el nacionalisme xenòfob que tanca fronteres, aixeca tanques i expulsa l'estranger

En un interessant assaig titulat Estados amurallados, soberanía en declive, Wendy Brown posa en relleu les contradiccions dels estats sobirans tardomoderns que, per causa de la globalització econòmica, ja no dominen ni ordenen perquè han perdut el poder per fer-ho, però segueixen sent un “emblema crucial d'identificació i protecció política”. Ells determinen a qui correspon la ciutadania i les garanties jurídiques.

Les inseguretats econòmiques i polítiques accentuen el nacionalisme xenòfob que tanca fronteres, aixeca tanques i expulsa l'estranger, a partir de la creença errònia que són les fronteres obertes les que atreuen els immigrants i que les fortificacions frontereres seran capaces de detenir-los. La contradicció és palpable: com menys sobirania de fet hi ha, més muralles; com més interconnexió i interdependència, més murs i límits que separen el que està dins i el que està fora. Res incita més l'egoisme i abstracció dels estats que les penoses imatges de masses d'immigrants que sol·liciten alguna cosa tan elemental com veure reconeguts els seus drets bàsics.

Els mandataris europeus saben que cal actuar en diversos fronts. Cal lluitar per desactivar les màfies a les quals es lliuren els immigrants per moure's, cal proporcionar més ajuda al desenvolupament dels països d'origen i cal determinar el nombre de persones amb necessitats de protecció internacional que es poden admetre i com han de ser distribuïts. Les nostres desigualtats internes són un gran problema, però un problema ridícul si ens comparem amb aquells que no tenen ni una comunitat a la qual pertànyer. Són els valors de la modernitat els que estan en joc, aquests que Europa posa per davant quan se sent atacada, però amb els quals mostra molt poca coherència.

Victoria Camps és presidenta del Comitè Català de l'ACNUR